del dret i del revés, tal com és.

Carles M. Sanuy / a contrarellotge

Per problemes de logística (el tema informàtica no és el meu fort)
he hagut de presentar-vos aquesta entrada d'una forma peculiar; el bloc no em deixa penjar els poemes amb la seva forma correcta, així que he hagut de recórrer una solució que en el fons no puc dir que em desagradi del tot.

Us presento el senyor Carles M. Sanuy, poeta nascut a Balaguer.
El primer poema s'emmarca en el seu llibre "de les llacunes ermes", llibre que us recomano que trobeu i llegiu.
El segon poema és meu i està inspirat pel que jo entenc que és el poema del senyor Sanuy.

I

Ni sol
ni pluja,
al cor
ni vida.

Erm i fosc,
sec, silenciós,
rònec i mort,
aigua? vida?

On són la vida i el sol?
i els teus ulls ignots?
El teu somriure, la teva pell seran consol,
fins llavors, pregues hores i ignores mots.

Laocoont i els seus fills

Un altra manera d'expressar, un altre llenguatge, la mateixa bellesa.


M'encante, és la meva escultura predilecta. Si em recupero poder li dedico uns versos, pobres i vulgars, sense estar a l'alçada, però amb la millor intenció.

Dona'm la mà, Joan Salvat Papasseit

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Tan Solo

"Y mi casa vuelve a arder
con todos mis trastos dentro
todos mis recuerdos
todas mis ilusiones
toda mi vida...
vacía de sensaciones"

Estopa, Tan solo

de nou en fals

Impotència de no poder tenir-te,
de no poder besar-te, de no poder escriure.
Impotència perquè no ens abraçarem i ho ploraré,
perquè vull escopir paraules i ara sembla que no en sé.

Que dur, de nou l'embat interior
de ràbia, d'impotència, frustració,
mes també em pesa l'oblit i l'abandó
que ara poesia, em claves ben a cor.

Ara, dins cremo i les flames s'enlairen
per ràbia, una ràbia injusta que senc.
Fred, molt fred, glaçant-me el cor
que poc a poc clivella, sense poesia ni amor.

Gaudim-ne ara del avui,
que el futur és demà
i tots dos ho sabem,
no ens trobarem més enllà
i no existeix un serem.

Temorós sempre del rebuig
navega entre dubtes
i sempre fuig

Dubtós de la seva fortuna
es perd en la por
i sempre s'ensorra

Camina i camina sense descans
fugint de l'amor que mai ha trobat,
sempre entre cops i cops i entrebancs

Camina i perdura
la buidor del seu cor, que sempre es qüestiona
i mai s'aventura.

Cafè amarg

Deixem-ho ben clar,
jo no volia que fóssim amics
ni prendre un cafè a mitja tarda
mentres tu parlaves de tu
i jo t'escoltava;
jo volia parlar de nosaltres
mentres el cafè fumejava,
i arribat el silenci
prendre't a tu,
a mitja tarda.


Tomeu Fiol Nuñez

Reflexió II

Avui he passat pel teu País Secret i t'he llegit dir que t'agradaria fugir. Que voldries caminar i caminar fins no poder-ho fer i llavors, continuar nedant fins l'extenuació. Que voldries agafar un tren o bé un avió i recórrer kilòmetres enllà, travessant meridians que no tenen destí, sense sàpiguer si vens del Sud o bé vas partir del Nord.
I t'entenc, t'entenc perquè ho sento igual, que voldria llevar-me i caminar. Sense mirar en rere, deixant pels capricis del destí amistats, lligams, pensaments, paraules i sobretot fragments vidriosos de mi mateix, romputs i amerats per una sang bruta i densa.
Deixaria tot això colgat d'indiferència i em perdria pels carrers buscant noves formes, nous rostres, olors innates, sensacions ignotes, sumptuoses imatges, cançons miserables... i a mi.
Em buscaria enfilant com de costum el carrer major, miraria atent a banda i banda, buscant rostres i explorant els seus ulls per comprendre què diuen els meus. En passar, veuria els aparadors cridaners i sotjaria l'interior preguntant-me per les respostes mentre em segrestaria l'esguard, temorós de ser descobert.
A poc del final del carrer, torçaria a la dreta per un carreró estret i amb escales, que en guanyar-ne l'alçada m'obsequiaria amb un dels racons més íntims i agradables de la meva Lleida. Allà, m'aturaria per gaudir de l'olor dels llibres vells, plens de saviesa, i divagaria entre ells, sense ancorar el pensament en cap, simplement percebent-ne l'historia.
I en sortir, em llençaria com un genet sobre cavall, galopant sense aturar-me, perdent les meves passes entre els coneguts carrers fins arribar als desconeguts camins que discorren pel meu interior, per descobrir-me a mi i versificar un nou món.


PS: Text dedicat al blog País Secret. Gràcies!

Bona diada a tothom !!*!!

Catalunya, triomfant,
tornarà a ser rica i plena!
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra,
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors!
Ara és hora d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra,
Bon cop de falç!

Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra,
Bon cop de falç!

Not as We.

Una dolça melodia, en forma de cançó
em fa escolar, en el més profund del cor,
el sentiment més efímer, tendre i dolç.
Sembla llevar per fi sorgint entre amargor,
tot el que és lluny, utòpic i aliè a mi.
Noto com poc a poc el cor asseca el plor,
aferrant-se desesperadament al dèbil bri d'amor.

I en acabar-se la cançó, miro al carrer
solitari i desert,
tal com les avingudes del meu cor,
fredes i orfes, sense nom, sense color,
i ho comprenc de nou: era tot una il.lusió.

not as we.

de la meva soledat.

Tu no saps l'immensa i persistent
de la meva soledat,
el fred, inapel·lable junt amb l'immensa foscor.
No pots comprendre el punyent dolor
de la meva soledat,
que m'ennuega els sentits, el sé i la raó.
Tu, no saps
de la meva soledat.

Miro la tele i veig fades descalces,
segueixo engolint la verdura
i no me'n puc estar de tornar a mirar.
És excitant.

Repica la daga afilada
en el cor per l'estimada.
Repica com l'eco de la soledat
persistent e incurable, sense pietat.
I fa mal, molt mal
saber-se ignorat,
sense límit ni mesura,
sense pietat
repica i repica,
abolint tota esperança.

Records punyents.

Una trista cançó
m'esmola els sentiments,
mentre la mirada, perduda en un racó
fa renéixer certs moments.

A voltes tot es detura,
i sentim en el més íntim
totes les nostres mancances,
fracassos i derrotes.
I plorem com el que som,
com homes grans,
com homes sols.

Els teus records m'interrompen,
perdut en el ball del solitari.

Recordo el teu somriure,
els teus ulls refulgents,
les teves dents ordenades,
el teu cabell recollit,
les teves mirades perdudes,
la teva maduresa infantil...

I recupero la frustració
en forma de dolça i trista cançó,
per no haver pogut fer-te meva,
per no haver sabut fer-me teu.

Rosalía de Castro

Ya siente que te extingues en su seno,
llama vital, que dabas
luz a su espíritu, a su cuerpo fuerzas,
juventud a su alma.

Ya tu calor no templará su sangre,
por el invierno helada,
ni harás latir su corazón, ya falto
de aliento y de esperanza.

Mudo, ciego, insensible,
sin goces ni tormentos,
será cual astro que apagado y solo,
perdido va por la extensión del cielo

Nit de sanch, Jacint Verdaguer

Catalunya, Catalunya,
lo teu dia s’es fet nit,
i si ton present és negre
bé n’es mes l’esdevenir.
Lo blat de tos plans i rostos
y'ls arbres de tos camins,
un dia per altre's reguen
ab sanch de tos amats fills,
puix pertot arreu ne maten
los soldats del rei Felip,
com si'l ser de ta niçaga
fos lo més negre dels crims.

Mirades lascives s'imposen
com interrogants oberts,
oblidant un cop més
tot el que diguérem
i juràrem un cop
que no tornaríem a preguntar.

Ara necessito silenci,
que tots els sorolls i pensaments,
tots els dolors i sentiments
ara emmudeixin.

Necessito perdrem en la nit,
que la meva habitació esdevingui
caserna dels meus sentits
i atendre, simplement,
l'anàlisi del meu tot.

Em miro al mirall,
la meva figura
de sempre coneguda,
ja no és igual.

Ara em veig gran,
i no sabria dir com ni quan
he deixat de ser per estar essent,
ni perquè,
ni tan sols perquè
em veig ara com no era abans,
i jugo als possibles potsers,
potser per una variació corregida,
potser per una geometria madura,
potser perquè els ulls han deixat, tot de sobte
de ser primaris,
per assentir una fermesa desconeguda.

M'esvaeixo jo, entre el pèlag indolent.

He comprés amb vosaltres
la filosofia del viure i l'ésser,
d'avançar sense trescar però amb passa persistent,
i tal com m'anunciàreu
no és fàcil mantenir-se ferm
en aquest viatge que tot just ara emprenc
i que em pesa, malauradament.

Són molts els arbres caiguts,
però són més les cadenes que em tiben i em deturen
les que m'intimiden e indoleixen
tot fent-me pesarós el sender projectat.

I s'esmuny amb celeritat, el vostre missatge,
entre les relles de la meva mà,
com m'esvaeixo jo, entre el pèlag indolent.

Paraules errants

Cloc els punys amb fermesa
en un clar acte de defensa,
intentant esvair la sal
que als llagrimals em pesa.

Sóc a mig camí de perdre l'esperança
avui, en aquesta nit de pluja,
de solitud i recança,
en que el major dels meus mals,
pren força i m'escomet
en forma de crisi isolada i ferotge,
salvatge, perversa i persistent
en tant que constant e indefugible,
ja sia en l'ara on en el temps.

I amb tot,
les meves paraules són imprecises e ignorants
a manca d'un mot perfecte e inexistent.

Tancat en la meva cambra de moral
ja no en puc fixar ni el principi ni el final,
guaito en l'ombra, buscant brolls de claror
però és tant densa la foscor,
tan amarga i tenaç,
que jo mateix m'hi encadeno
i jutjo sense mots ni efectes
els actes que d'altres perpetuen
en les seves cambres refulgents.

Ara ja maleeixo el meu principi,
cimentat en base a certs discursos messiànics
que em disposaren en aquesta cambra inhòspita,
amb la qual lluito per derrocar.

He guardat, Guillem Viladot

"He guardat tots els somnis al celler
i he desat als armaris els objectes
de l'amor. He plegat tots els projectes
del desig i els designis del deler.

Sóc al mirall i veig que al seu darrera
s'han fos tots els camins insurrectes
que fan del cos amor, i els seus efectes
han passat de llum a brossa de re.

Cremo els mots que t'han dit tantes vegades.
A les parets penjo els palmells i els dits
que t'han tocat a glops. Alliberades

ara, les meves mans volen espai
on endreçar el dol i els seus convits:
temps de ningú junt amb terra de mai."

Guillem Viladot

Escac i mat

Escac i mat,
la partida ha acabat.

Ara que el joc ha finalitzat
em sento derrotat
i amb el nom malbaratat,
desterrat d'aquesta ignota societat,

on tot és incert
i poc és real,
on res resolut
i tot relatiu.

Un joc inexacte
sense norma ni pacte,
un joc de plors i dolors
que encalça les meves pors.

Somni

Somnio:

que dormo aferrat a la teva figura
amb el meu pit fregant dolçament el teu torç,
que et devoro tendrament
prenen-te suaument la cintura,
i ens estimem, al ritme del batec dels nostres cors.

Però només és això:

un somni, una voluntat platònica
que no té ni nom ni rostre,
una vulgar irrealitat fantasiosa
on tot és meu i res és nostre.

He seguit una il.lusió
en forma de fals estel,
un estel, de bombetes de 5 watts.

Jo creia que no podia estimar
fins que vas aparèixer en la foscor
assetjant-me l'ànima, furtant-me el cor,
i de sobte tot va començar.

Entre llàgrimes vaig pensar
que no era just ni encertat
que desprès d'eternitzar
la llarga espera, em sentís frustrat.

Han passat massa anys sense sentir,
sense amor ni passió
i ara no et sabria dir
si t'estim o és tot ficció,

en una eixelebrada cursa d'atracció
en que res és precís ni concret,
com un joc de cartes incert
on ens jugem a tot o res.

Entre llàgrimes vaig pensar
que no era just ni encertat
que desprès d'eternitzar
la llarga espera, em sentís frustrat.

Ara només desitjo tenir-te
entre els braços i abraçar-te,
que els teus llavis parlin als meus, i sentir-te
tan real com per poder estimar-te.

I tanmateix els dubtes fan eco en la meva ment
com el repic insistent d'un martell,
talment, com la carta d'un dement
aquest desllum brillant porta el teu nom per segell.

Aquest dolor
que m'ofega el cor,
em fa prémer les dents
en un inútil intent
d'esvair la frustració
i aplacar el plor.

Voldria sentir-te
ben aprop, i abraçar-te
amb amor i delicadesa,
convicció i fermesa,
segur del que sento
del que vull i penso.

Però no puc,
estic confós
i em sento absurd
en un món de sentiment obtús,
ple de dubtes i temors
que conjuguen amb les meves pors.

Tinc el cor romput
ennegrit i dolgut,
a mode de coral romput,
i no puc, no puc!
i t'enviaria sms
a mode de sos,
al més pur estil d'Ovidi i Estellés.

Amanda

Somnio
que ens vam abraçar,
onejant sobre la gespa,
enllaçant-nos mútuament,
cercant l'estima
que ens manca i planyem,
assedegats l'un del altre,
immersos en un desert
en que ens manca l'aire
i el sol ens ofega, incert
de si som reals o una ficció inexacta
sense cor ni cos ni ànima.

Tu i jo, Amanda,
som rius germans
quan ens besem les mans
o ens fitem els esguards.

Som rius paral·lels,
de naixements similars
i d'objectius sincers,

el teu curs, baixa suaument
amb il.lusió i sentiment
i tanmateix el meu,
és abocador de patiment...
cementiri d'il.lusió ardent.

A la Noia de cor robat

Ara el vent bufa suau,
m'acarona la pell
i em remena el cabell
mentre miro el cel clar i blau.

El sol em pinta el rostre
mentre passejo pels carrers de Lleida,
en una agonitzant recerca
de l'instant oportú per besar-te

D'aquell instant esperat
plorat, desitjat, somniat
en que tot s'aturarà i l'amor eixirà nat.

Un amor, eternament cercat,
i a la fi fet realitat:
-Vull estimar-te, noia de cor robat!

M'entristeix,
em ratlle, com et diria a tu,
no et ratllis
em diria ella.
Però no ho puc evitar,
la tristor em dissol,
per dins
gota a gota em fa sagnar, dessagnar,
jo voldria córrer! córrer i plorar
altra volta...
perdre'm,
entre uns braços amables
o sentir-me acotxat per l'abraçada amiga.

Voldria estar amb tu,
besar-te i mirar el crepuscle
abraça'n-te, acabant on tu comences,
i tanmateix, no n'estic segur
de si et reclamo, o em sento sol.

Gran, gran... Quevedo.

Yo te enseñaré el mundo como es, que tú no alcanzas a ver sino lo que parece.

-¿Y cómo se llama -dije yo- la calle mayor del mundo, donde hemos de ir?

-Llámase -respondió- Hipocresía, calle que empieza con el mundo y se acabará con él; y no hay nadie casi que no tenga, si no una casa, un cuarto o un aposento en ella




Fragment de l'obra "Los sueños" de Francisco de Quevedo.

Potser arran de l'alba. Salvador Espriu - Raimon

Aprèn l'aspra lliçó
d'aquells que t'han portat
d'un fi batec el do
del vent de llibertat.

Recorda la fredor
d'un cor antic parat.
No sollaràs la flor,
el nom de llibertat.

Guaita de nits, pastor,
al prim son del ramat,
mantén l'alta cremor
del foc de llibertat.

Veig esplendors de mots
corcades de foscor.
Vulgueu nets camins clars
tots vosaltres i jo.

Brills de subtils paranys,
reclams freds de la por.
No tolerem enganys
ni vosaltres ni jo.

Dreçats en el llevant,
omplim la gran buidor
d'anys morts amb un nou cant:
tots vosaltres i jo.

Reflexio II

Avui, ara, em sento derrotat.
Tot és fosc,
tant fosc com la roba que em vesteix de baix a dalt,
i no veig cap llum que pugui mitigar aquest dolor.
Prou, prou!

Necessito una abraçada,
que algú manifesti que em duu al cor,
encara que sigui d'una manera superficial, efímera.
Vull plorar.

Vull plorar,
perquè em sento impotent, marginat, apartat
de la jove festa de l'edat,
i ja fa massa que és així,
i mai trobo el camí.

Només et tinc a tu Poesia, ets el que em fa valer,
el que possibilita que en mirar-me el reflex enmirallat dels ulls,
vegi alguna esplendor,
encara que sigui... corcada de foscor.

Ho engegaria tot a la merda,
però no puc,
pres de l'instint innat,que m'arrossega...
patèticament.

I posats a dir les coses clares:
Que bona que està la rossa del cantó!
que també escriu
i tampoc somriu.

Ho veieu oi? Patètic, és la condició humana.

Sòrdida com a Termopiles

Res, no val res
la sòrdida i constant partida
que jugo contra el temps,
el desencís, el fracàs
la solitud i jo mateix.

Assalt rera assalt,
la meva ànima s'ennegreix
a cops que em blavegen el cor,
en una lluita a mort
contra tot,
contra el que sóc,
el que no sóc
i el que no puc ser.

Aquesta guerra és dolorosa,
i els meus enemics
tenen d'aliats el destí
l'infortuni i jo mateix,
un altre cop, i un altre cop...
a mort,
sense treva ni pietat,
poc a poc em vaig quedant
palplantat, rodejat
de les sagnants nafres del passat.

Gaudirem,
arrapats a les nostres mans
del passeig pels voltants del món,
tot observant un ametller
o un capvespre resplendent
a refrec d'algún roser.

I travessarem,
transversalment
l'immens espectre
dels nostres sentiments,
tot cercant-nos per sempre,
besant-nos desesperadament.

Al gran mestre

En els altars del poble
hi ha milers de noms
tots mes o menys amb rostre
i il·lustríssims dons,
però el meu altar personal
és presidit per tres bells mots:
Miquel Martí i Pol.

( )

La línia mòrbida del gènere ens separa
sempre, sempre...

I vull plorar, i no puc plorar, no puc plorar!
les llàgrimes dels meus ulls són porugues
i resten en els llagrimalls, seques
com un desert,
un desert infinit sense cor ni sol
sense res,
buit, fosc i també sense nit
perquè ni la lluna em fa consol.

Hom pot viure així?
eternament sol?
voldria creure que si,
però al meu cor continua el plor
que acompanya, perpetu, el dol.

inexpressable

ara és això companys, és això..
roja ràbia i íntim plor.

La flor del meu fangar.

Una nova flor brolla
en aquest camp poc fèrtil,
de terra seca
i futur estèril..
per tornar a succeir,
tornar a morir
quan el sol retorni a dormir.

Demà al matí,
es tornarà a repetir
quan el sol torni a besar
cada terç d'aquest fangar,
la nova flor eixirà
del matí a la nit
per al crepuscle tornar a morir
en un nul crit,
d'amarga recança
i persistent despit

Els Amants, Vicent Andrés Estellés

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.




Avui us he penjat un poema que de ben segur ja tots i totes coneixeu, és al meu entendre un dels millors poemes de la literatura catalana dels últims temps, la força i qualitat que té aquest poema és una excepció, difícilment igualable i si sentiu recitar-lo a l'Ovidi, podreu sentir com els pèls dels vostres braços s'alcen per aplaudir aquesta genialitat en tàndem.

S'acosta l'hora.

bum-bum bum-bum
-ho sentiu companys?
bum-bum bum-bum
-el país comença a bategar per fi!

S'acosta l'hora
de ser realitat,
de fer tot allò
que em desitjat:
Lluitar per nosaltres
i seguir el camí
que els nostres avis
ens van descobrir,
on ara neixen
flors amb senyeres
i de la terra sorgeixen
arbrats de moreres,
seguem les cadenes!

Seguem les cadenes
que ens lliguen les mans
per fer realitats
i afrontar els atzars,
dignificar les moreres
que ens van fer sagnar,
trencar les fronteres
que ens són imposades
i fer-nos valents
per posar-les nosaltres

Desafiem tot allò
que ara ens fa por!
Desafiem el botxí
del nostre destí,
amarem-nos de força
ardit i esperança
posant fi
a la nostra recança,
assolem les amarres
que ens tiben d'Almansa
i esdevinguem finalment
Nació Sobirana!

Ara,
que una nova albada
sorgeix del vell crepuscle
amb homes i dones valents
i plenament conscients
de no ser res si no s'és poble.

Ara,
és l'hora d'entendre
que només amb sacrifici
i un esforç immens,
podrem assolir allò que desitgem
que somniem i que anhelem,
allò pel que lluitem,
que no és més
que simplement ésser.

"Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble"

A la nostra amistat, mixeta.

Ara el temps gira entorn nosaltres,
entre tu i jo,
només ens separa la línia tosca del gènere
i una remor de fons
que ens confirma com estranys
o actors alegres d'un circ superficial.

Quan es parlen els nostres esguards
tots dos ho sabem:
els nostres ulls emeten en la freqüència afectuosa
que es reserva a l'amistat,
i quan somriem
els nostres llavis dibuixen corbes de temps,
d'un temps present de destí inapel·lable
que afrontarem amb mans febles i enganyós esguard.

I en arribar-hi, el nostre temps
deixarà d'ésser,
i es fondrà el somriure que ens uneix,
tot liquant-se en un perfum de records
de mirades opaques i somriures barats.

Avui ha set un dia gloriós, fill d'un dia que tothom contempla com a tal.
El fruit de quatre ratlles han set cinc mons savis que per mi es fonen,
en un d'immens i especial.
He iniciat el festeig oficial agafant-los als quatre de la mà,
rescatant-los d'un estant absurd i marginal
on ningú hi reposa els ulls, arraulits en un racó
d'un indigne mur pla i dur.

Quart, Estellès, Macià e Martí i Pol, benvinguts al meu món de tinta fosca.

Us he esperat tota la vida.

Amb tinta i dolor

Em suarà la polla cabró
quan creis el teu propi servidor,
no valores ni amistat ni triomf
i el temps et clavarà tot el mal que infons.

Quan caiguis en l'oblit
i et sentis esporuguit
retornaràs al antic
i persistent amic.

Però qui sap si tot menystingut
aquest et dirà: -torna per on has vingut
no has estimat el que has tingut
i només ara tornes que tot ho has perdut-.

Llavors serà l'hora del crit i el dolor
de penediments ardents sense opció de perdó,
de fosca solitud permanent en l'horitzó
i de sentir-te corcat per la sang del teu plor.

Els subtils paranys ens arrangen
en el pedregós asfalt de la vida
tot entortolligant-nos les cames,
i entre els dits,
tot escolant-se entre els fins solcs del nostre cervell
eixamplant-los cada cop que la rella ens fa sagnar.

Una burilla més cau en el cendrer,
és l'enèsima i en venen més..

La tristor ve guanyant en el capvespre
frustrat per la decepció que arriba,
el nou sol s'amaga entre els núvols
uns núvols persistents i plens de ràbia.

Ja ve, ja arriba la ràbia de mi mateix
del preu de ser el que sóc,
de donar-li el que es mereix:
molt més del que troba enlloc.

I jo.. jo ja no sóc enlloc
ni aquí ni en mi ni més enllà,
se m'escola l'il.lusió,
em venc a l'abandó,
quin sentit té mirar aquest horitzó?
És l'horitzó de la frustració,
del no-res, del sol tapiat,
és el preu de ser el que sóc.

No a mí

T'he retrobat en aquell piló del carrer Remolins on un dia em vaig assentar a escoltar-te.. ara ja no hi ets,
m'explicaves històries de roses i passió, venies de ser feliç, de ser allò que no conec,
recordo el teu rostre, brillava com la lluna en el mapa dels planetes,
el fet d'estar parlant, explicant-me el significat dels mots de Bécquer no impedia que el teu somriure deixés d'ésser ni tan sols per un segon,
però encara més vius recordo els teus grans ulls, verds com la natura que la primavera escampa als arbres, tot acotxats per una constel·lació d'estels brillants anomenats il.lusió.
T'en recordes..? jo si, ans tu ja no hi ets, allà al piló.

El cel tacat e indecís del capvespre m'explica el futur, tot conjugant
amb les senyals de fum que provoquen els morts del meu passat,
que retornen a mi un cop més, un altre més
com un bumerang que per lluny que el llenci, fortament al vent,
s'esmuny entre els obstacles travessers i retorna a mi a galop del temps.

Reflexio I

No recordo les lletres del teu nom, ans per mi ets la noia perfecta,
el motlle precís i exacte on podria descansar tot el que sento,
que no és poc però que comença a ser ja vell.

Mirant el poster torçat de la meva habitació, no em ve a la memòria aquell magnífic concert, això si de cas es presenta més tard. No, tu, tu apareixes tal i com et conec: alegre, generosa, jovial, amable, agradable... amb els teus cabells rosos i els teus ulls clars, que son, al meu entendre, clars com l'aigua de la felicitat.

No entenguis que em vaig atiar, això és quelcom que el present m'explica com un fet utópic e irreal, però si que em vares impressionar, per com ets i perquè en un ridícul espai de temps, em vas descobrir coses que de mi ignorava.

I quina llàstima, quina llàstima que els nostres dies siguen tant llunyans, tot i que sospito que d'una altra manera, el poster simplement em duria de retorn al concert, que tampoc és poc.

Matahari

Oh, Matahari

La sento, em sedueix,
m'enamora, em visita
fugissera, va i ve,
m'encadena, simplement... em posseeix.

Les meves mans tremolen
quan em parles,
el meu cos trontolla
si em visites,
la meva ment s'exalta,
quan em mires...

Quan et crido, Matahari
ets raó, seny i esmerç,
una realitat concisa
de mots i pensaments.

Quan vens sola Matahari,
quan vens sola ets foc intens,
precisa realitat dels sentiments
precisa traductora de les més complexes ànimes,
ets el crit eixordador dels exèrcits del Valhalla!
foc foll
passió, amor i somnis,
rancor, venjança i mort...
però sobretot Matahari
sobre tot i res... esperança

Qui ets tu Matahari?
per ventura un pensament?
per ventura un sentiment?

Matahari...
ets la llum preclara d'una albada somrient,
ets la subtil melodia de la saviesa naixent.
Matahari, a tu et diuen... poesia.

Nova Albada

A la meva habitació hi havia
una banderola,
roja, negra i groga
amb el logotip ancestral
d'un antic i humil ideal.

A la meva habitació hi havia
un bastó de fusta bona,
que fermava el pas feixuc
d'un home amb l'ideal
d'aquell logotip ancestral.

El pas del temps ha minvat
aquell humil ideal,
per culpa d'uns homes
sense vergonya ni moral
que han arribat a vendre's
aquell logotip ancestral.

El que no podran minvar,
és la força espiritual
dels nets del ideal,
generació a generació,
a través de l'història
d'aquesta nació
que no quedarà en plor,
doncs seva és l'història
i seva la raó.

I una nova albada
sorgeix del vell crepuscle,
homes i dones valents
i plenament conscients
de no ser res si no s'és poble.

De que només amb sacrifici
i un esforç immens,
podrem assolir
allò que desitgem,
que somniem i anhelem,
allò pel que lluitem,
que no és res més
que simplement ésser.

"Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble,
de no ser res si no s'és lliure"

Homes de poca fe
que vagen pel carrer,
encaputxats i encadenats
sense saber ben be perquè.

S'agenollen als altars
i carregen creus gegants,
segueixen rituals
de fa cent, de fa mil anys.

I tot és manca de fe
en la força de la mà,
en la força del humà.

I tot és manca de la fe
que busquen en la creu,
on no hi és, doncs no hi és Déu.

hi ha Son

Mar blau,
immensitat de gràcia blava
envoltada d'un cel pigallós d'estels vivents,
que interactuen entre els rajos ondulencs.

Ien l'últim moment
caus sobre mi i hem porta el vent
simple i dèbil que ja coneixem...
ans no m'hi atreveixo i es dissol sense més.

Ja no hi ha temps,
aquell segon s'ha evadit
i jo l'he perdut, com sempre
perquè no m'hi he atrevit

En ment

-I què és un error?
-li preguntà la veu al home-
-el home espantat, no va saber què respondre-
-És un tresor.
-l'ajudà la veu al home-
-Un tresor?
-es preguntà-
-Si, una oportunitat de millorar la teva glòria.

Tot mirant per la finestra
observo el clar crepuscle roig,
que de tanta tanta pressa
ja ningú se'l mira amb goig.

El cel tapat
pels núvols del avui,
donen al dia un grisenc matís.

L'horitzó,
llunyà com el destí,
ara al final del llarg camí.

I la terra
feta amb pressa,
te bitllet per a morir.

Casa meva, un altre cop
notícia d'amargor, de solitud
de derrota i d'abandó...

Casa meva un altre cop
notícia de grandesa
de saviesa inqüestionable,
d'explanades, de mots plenes
que s'amaguen i es confonen...

ja torno a ser a casa:
allà on hem vacuno amb dosis del que trobo,
allà on es fa patent tot allò que hem manca i ploro.

La meva rima ja no sona,
per moltes voltes que li dona,
digues, tu, deessa Brigit:
perquè ve i va com si fora simple moda?

Ajudam a collir de l'arbre poesia,
vull gaudir de sa agredolça melodia,
notar a les entranyes la picor de ses estrofes
i poder contemplar la bellesa de ses rimes.

Avui tinc ganes d'expressar-me

Avui tinc ganes d'estimar-te,
tot alhora, d'abraçar-te,
mirar-te als ulls i sense més, declarar-me.
Avui tinc ganes d'expressar-me...

On ets noia sense rostre?
si et busco en els llibres,
o
si et busco pels carrers...
ets efímera, invisible.

Una oportunitat, només una oportunitat
i rebràs de mi més del que jo mateix puc imaginar.
Però el teu pou, cobert de glaç ivorià,
segueix inexpugnable, com Troia sens cavall.

Mira'm, somriu-me
i permet-me endinsar-me
en el més profund graó de la teva cristallina essència.

Imagina't tot un pou de ferm glaç,
una noia de somriure escàs...
Així és la noia que m'impulsa i que m'inspira
i que fluix i dèbil,
el vent d'Eros no hem permet.

Miquel Martí i Pol

He de dir que no conec massa l'obra d'en Martí i Pol, doncs tot just m'inicio en el camí de la poesia, però si hi ha algun poeta que m'ha impressionat per la seva facilitat de materialitzar complicats conceptes en senzills versos i pel seu coneixement de la vida, sens dubte, és ell, en Miquel Martí i Pol.
Aquí en teniu un tast, que de fet, només és una gota del brou d'una gran caçola, un brou, del qual hem temo, mai en tindré prou.


Tot és en tot, i el cicle recomença
cada vegada que el desig detura
l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.
Tot és en tot, delimitat, tangible,
i a poc a poc, amb mots de cada dia,
pot concretar-se en signes, en paraules.

Amb la intenció més clara i sincera:

-A LA MERDA

Com a pròleg del plaer,
sento el cant dels teus talons,
un sonet intermitent,
insistent i persistent.

Servents del sotsconcient,
els meus ulls viatgen amb el vent,
i és en aquell moment,
quan el cor se'm posa a cent.

El teu pèl de formes ondulades,
m'enlluerna ja a cent passes
i el meu cor no resisteix,
que pel meu cantó no passes.

pro tranquils, per no morir se'm torna boig,
doncs cap noia hem produeix més goig,
que la de natura posseeix pèl-roig.

Jo vinc d'un silenci, de Raimon.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenem
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
per identitat!

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i moolt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

Setze nits fosques i clares
son les llargues hores,
que endinsant-me en l'univers,
enlluernat per la clara lluna,
penso en les estones
que un dia van ser nostres.

Tu i jo,
sols, en aquella plaça on et vaig conèixer
Tu i jo,
en aquells foscos graons on no hem vas merèixer
Tu i jo,
entre gemecs metàl·lics de plaer
i tu i jo,
quan els teus petons ja no hem van voler.

Nena, no ploris
que avui la lluna balanceja el teu bressol,
Nena, no ploris
que avui el sol et segueix petonejant amb el seu foc.

Omís cas has de fer,
d'aquells que tenen mala fe,
doncs els herois d'aquesta vida,
son els que viuen el dia a dia.

A temps de mitja nit

Una mirada de temor,
foc, por
odi, amor
angoixa, un xiuxiueig
dos paraules i un no res.
Sang, dolor
dos petons i un feix de roses,
un poema sense so
i una cançó sense mots.

I a la fi, només queden sentiments
d'efímera volatilitat,
que són esqueixats per un crit,
a temps de mitja nit.

Put a odi i bogeria,
un vent que hem fa sortir del cau,
put a rencor i malaltia,
un flaire que duu gravat un bon sarau.

La ràbia se m'esbomba
en forma de vers i estrofa,
l'odi se m'escapa
entre les escletxes de la boca,
impulsats per una màgia
que no és so ni tampoc prosa,
sentiments que al meu cor neixen
i que la dreta els dona forma.
No t'ho miris, noi de negre,
que mirant-te'ls s'engrandeixen
i desprès no hi ha qui estronqui
l'amarga sang de la revolta.

Eco, de Joan Brossa.

—Explica'm, tu, què és el sol. —El sol.
—Explica'm què és la lluna. —La lluna.
—I per què en Pere plora amb desconsol?
—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

—I les muntanyes què són? I els estels?
—No són més que els estels i les muntanyes.
—I aquestes canyes? I aquestes arrels?
—Doncs no són més que això: arrels i canyes.

—I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
—Heus aquí
l'última forma de la saviesa:

Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.

Noia de l'Est

De tez marchita lunar
y ojos verdeazulados como el mar,
como olas bravas, crujiendo en su resonar
y su pelo crespo, marrón crepuscular.

Quien de tu tuviera la sal
apósito tendría para siempre en su sangría,
pues ya nada le podría mal
y feliz, hacia la eternidad partir podría.

Tu, musa venusina del este
fíjate en el corazón roto éste,
que toda la poesía del mundo, al besar podría darte.

Tu, musa venusina del este
no te fijes en el roto corazón éste,
que solo besos y abrazos del más profundo amor puede ofrecerte.

Gaya es mor.

El cel banyat en flames,
la terra amarada amb sang.
Bombes al nord
mutilats al est
morts al oest
i al sud més trets.

Pots cloure les parpelles dels teus ulls
però el dolor del món continuarà enlluernant la teva ment
Pots obrir les llums de la teva raó
però la foscor del dolor continuarà envoltan-te amb horror

Miro al cel del futur, però el sol queda tapat
pel fum de les mentides del que ningú pot escapar
Miro al meu voltant, tot cercant sinceritat
però el fum de les mentides ofega tota veritat.