No conec les lleis de la física
ni em subjecto en la gravetat.
No em demanis el mapa de la vida
ni l'equació de la mentida i la veritat.

Tanmateix escric al·legories
pretenent alguna realitat,
tanmateix cerco les brides
de la nit i el dia, el present i l'eternitat.

Oh me!, oh life

Us presento al senyor Walt Whitman, poeta nord-americà nascut l'any 1819.
Avui he decidit compartir aquest poema amb vosaltres, i estic segur que us agradarà, tot i que només he trobat la traducció en castellà i que a més, dubto que aquesta sigui la correcta estructuració del poema.


Oh me!, oh life!

O ME! O life!... of the questions of these recurring;
Of the endless trains of the faithless—of cities fill’d with the foolish;
Of myself forever reproaching myself, (for who more foolish than I, and who more faithless?)
Of eyes that vainly crave the light—of the objects mean—of the struggle ever renew’d;
Of the poor results of all—of the plodding and sordid crowds I see around me; 5
Of the empty and useless years of the rest—with the rest me intertwined;
The question, O me! so sad, recurring—What good amid these, O me, O life?

Answer.

That you are here—that life exists, and identity;
That the powerful play goes on, and you will contribute a verse.




¡Oh, mi yo! ¡oh, vida! de sus preguntas que vuelven,
del desfile interminable de los desleales, de las
ciudades llenas de necios,
de mí mismo, que me reprocho siempre
(pues, ¿quién es más necio que yo, ni más desleal?),
de los ojos que en vano ansían la luz, de los objetos
despreciables, de la lucha siempre renovada,
de lo malos resultados de todo, de las multitudes
afanosas y sórdidas que me rodean,
de los años vacíos e inútiles de los demás,
yo entrelazado con los demás,
la pregunta, ¡Oh, mi yo!, la pregunta triste que
vuelve - ¿qué de bueno hay en medio de estas
cosas, Oh, mi yo, Oh, vida ?
Respuesta
Que estás aquí - que existe la vida y la identidad,
Que prosigue el poderoso drama,
y que puedes contribuir con un verso.

Ara feia temps que no penjava un poema de la meva pròpia factura, però és que últimament sigui pel que sigui la meva producció és pobra en quantitat i qualitat.
Amb tot, avui us deixo un poema que crec que és prou decent com per ser mostrat.

Txema Martínez

A vosaltres,
que m’heu esbudellat, que heu censurat
tot el que no sabeu de mi,
que m’heu seguit en la nit més insomne,
que heu pretès enterrar-me. A vosaltres,
que m’heu jutjat pel forat d’un anell
sense dit, que heu entrat a casa,
m’heu estripat els llibres, m’heu obert
les cartes i m’heu pres tot el que tinc. A vosaltres,
que no enteneu qui sóc ni ho entendreu
esquarterant-me els vicis i l’orgull,
els secrets i la meva confusió.
A vosaltres us dic
que és tot vostre, emporteu-vos-ho.
Aquí no hi ha el que desitgeu. Aquí
no hi ha
remordiment

Del llibre: La nit sense alba