Tot és en tot, i el cicle recomença
cada vegada que el desig detura
l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.
Tot és en tot, delimitat, tangible,
i a poc a poc, amb mots de cada dia,
pot concretar-se en signes, en paraules.
Miquel Martí i Pol

dijous, 30 d’abril del 2009

La flor del meu fangar.



Una nova flor brolla
en aquest camp poc fèrtil,
de terra seca
i futur estèril..
per tornar a succeir,
tornar a morir
quan el sol retorni a dormir.

Demà al matí,
es tornarà a repetir
quan el sol torni a besar
cada terç d'aquest fangar,
la nova flor eixirà
del matí a la nit
per al crepuscle tornar a morir
en un nul crit,
d'amarga recança
i persistent despit

dimecres, 29 d’abril del 2009

Els Amants, Vicent Andrés Estellés




No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.




Avui us he penjat un poema que de ben segur ja tots i totes coneixeu, és al meu entendre un dels millors poemes de la literatura catalana dels últims temps, la força i qualitat que té aquest poema és una excepció, difícilment igualable i si sentiu recitar-lo a l'Ovidi, podreu sentir com els pèls dels vostres braços s'alcen per aplaudir aquesta genialitat en tàndem.

dimarts, 28 d’abril del 2009

S'acosta l'hora.



bum-bum bum-bum
-ho sentiu companys?
bum-bum bum-bum
-el país comença a bategar per fi!

S'acosta l'hora
de ser realitat,
de fer tot allò
que em desitjat:
Lluitar per nosaltres
i seguir el camí
que els nostres avis
ens van descobrir,
on ara neixen
flors amb senyeres
i de la terra sorgeixen
arbrats de moreres,
seguem les cadenes!

Seguem les cadenes
que ens lliguen les mans
per fer realitats
i afrontar els atzars,
dignificar les moreres
que ens van fer sagnar,
trencar les fronteres
que ens són imposades
i fer-nos valents
per posar-les nosaltres

Desafiem tot allò
que ara ens fa por!
Desafiem el botxí
del nostre destí,
amarem-nos de força
ardit i esperança
posant fi
a la nostra recança,
assolem les amarres
que ens tiben d'Almansa
i esdevinguem finalment
Nació Sobirana!

Ara,
que una nova albada
sorgeix del vell crepuscle
amb homes i dones valents
i plenament conscients
de no ser res si no s'és poble.

Ara,
és l'hora d'entendre
que només amb sacrifici
i un esforç immens,
podrem assolir allò que desitgem
que somniem i que anhelem,
allò pel que lluitem,
que no és més
que simplement ésser.

"Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble"

A la nostra amistat, mixeta.

Ara el temps gira entorn nosaltres,
entre tu i jo,
només ens separa la línia tosca del gènere
i una remor de fons
que ens confirma com estranys
o actors alegres d'un circ superficial.

Quan es parlen els nostres esguards
tots dos ho sabem:
els nostres ulls emeten en la freqüència afectuosa
que es reserva a l'amistat,
i quan somriem
els nostres llavis dibuixen corbes de temps,
d'un temps present de destí inapel·lable
que afrontarem amb mans febles i enganyós esguard.

I en arribar-hi, el nostre temps
deixarà d'ésser,
i es fondrà el somriure que ens uneix,
tot liquant-se en un perfum de records
de mirades opaques i somriures barats.

dilluns, 27 d’abril del 2009

Avui ha set un dia gloriós, fill d'un dia que tothom contempla com a tal.
El fruit de quatre ratlles han set cinc mons savis que per mi es fonen,
en un d'immens i especial.
He iniciat el festeig oficial agafant-los als quatre de la mà,
rescatant-los d'un estant absurd i marginal
on ningú hi reposa els ulls, arraulits en un racó
d'un indigne mur pla i dur.

Quart, Estellès, Macià e Martí i Pol, benvinguts al meu món de tinta fosca.

Us he esperat tota la vida.

diumenge, 26 d’abril del 2009

Amb tinta i dolor

Em suarà la polla cabró
quan creis el teu propi servidor,
no valores ni amistat ni triomf
i el temps et clavarà tot el mal que infons.

Quan caiguis en l'oblit
i et sentis esporuguit
retornaràs al antic
i persistent amic.

Però qui sap si tot menystingut
aquest et dirà: -torna per on has vingut
no has estimat el que has tingut
i només ara tornes que tot ho has perdut-.

Llavors serà l'hora del crit i el dolor
de penediments ardents sense opció de perdó,
de fosca solitud permanent en l'horitzó
i de sentir-te corcat per la sang del teu plor.

dissabte, 25 d’abril del 2009

Els subtils paranys ens arrangen
en el pedregós asfalt de la vida
tot entortolligant-nos les cames,
i entre els dits,
tot escolant-se entre els fins solcs del nostre cervell
eixamplant-los cada cop que la rella ens fa sagnar.

dilluns, 20 d’abril del 2009

Una burilla més cau en el cendrer,
és l'enèsima i en venen més..

La tristor ve guanyant en el capvespre
frustrat per la decepció que arriba,
el nou sol s'amaga entre els núvols
uns núvols persistents i plens de ràbia.

Ja ve, ja arriba la ràbia de mi mateix
del preu de ser el que sóc,
de donar-li el que es mereix:
molt més del que troba enlloc.

I jo.. jo ja no sóc enlloc
ni aquí ni en mi ni més enllà,
se m'escola l'il.lusió,
em venc a l'abandó,
quin sentit té mirar aquest horitzó?
És l'horitzó de la frustració,
del no-res, del sol tapiat,
és el preu de ser el que sóc.

divendres, 17 d’abril del 2009

No a mí

T'he retrobat en aquell piló del carrer Remolins on un dia em vaig assentar a escoltar-te.. ara ja no hi ets,
m'explicaves històries de roses i passió, venies de ser feliç, de ser allò que no conec,
recordo el teu rostre, brillava com la lluna en el mapa dels planetes,
el fet d'estar parlant, explicant-me el significat dels mots de Bécquer no impedia que el teu somriure deixés d'ésser ni tan sols per un segon,
però encara més vius recordo els teus grans ulls, verds com la natura que la primavera escampa als arbres, tot acotxats per una constel·lació d'estels brillants anomenats il.lusió.
T'en recordes..? jo si, ans tu ja no hi ets, allà al piló.

dijous, 16 d’abril del 2009

El cel tacat e indecís del capvespre m'explica el futur, tot conjugant
amb les senyals de fum que provoquen els morts del meu passat,
que retornen a mi un cop més, un altre més
com un bumerang que per lluny que el llenci, fortament al vent,
s'esmuny entre els obstacles travessers i retorna a mi a galop del temps.

dimecres, 15 d’abril del 2009

Reflexio I

No recordo les lletres del teu nom, ans per mi ets la noia perfecta,
el motlle precís i exacte on podria descansar tot el que sento,
que no és poc però que comença a ser ja vell.

Mirant el poster torçat de la meva habitació, no em ve a la memòria aquell magnífic concert, això si de cas es presenta més tard. No, tu, tu apareixes tal i com et conec: alegre, generosa, jovial, amable, agradable... amb els teus cabells rosos i els teus ulls clars, que son, al meu entendre, clars com l'aigua de la felicitat.

No entenguis que em vaig atiar, això és quelcom que el present m'explica com un fet utópic e irreal, però si que em vares impressionar, per com ets i perquè en un ridícul espai de temps, em vas descobrir coses que de mi ignorava.

I quina llàstima, quina llàstima que els nostres dies siguen tant llunyans, tot i que sospito que d'una altra manera, el poster simplement em duria de retorn al concert, que tampoc és poc.

dijous, 9 d’abril del 2009

Matahari

Oh, Matahari

La sento, em sedueix,
m'enamora, em visita
fugissera, va i ve,
m'encadena, simplement... em posseeix.

Les meves mans tremolen
quan em parles,
el meu cos trontolla
si em visites,
la meva ment s'exalta,
quan em mires...

Quan et crido, Matahari
ets raó, seny i esmerç,
una realitat concisa
de mots i pensaments.

Quan vens sola Matahari,
quan vens sola ets foc intens,
precisa realitat dels sentiments
precisa traductora de les més complexes ànimes,
ets el crit eixordador dels exèrcits del Valhalla!
foc foll
passió, amor i somnis,
rancor, venjança i mort...
però sobretot Matahari
sobre tot i res... esperança

Qui ets tu Matahari?
per ventura un pensament?
per ventura un sentiment?

Matahari...
ets la llum preclara d'una albada somrient,
ets la subtil melodia de la saviesa naixent.
Matahari, a tu et diuen... poesia.

dimecres, 8 d’abril del 2009

Nova Albada

A la meva habitació hi havia
una banderola,
roja, negra i groga
amb el logotip ancestral
d'un antic i humil ideal.

A la meva habitació hi havia
un bastó de fusta bona,
que fermava el pas feixuc
d'un home amb l'ideal
d'aquell logotip ancestral.

El pas del temps ha minvat
aquell humil ideal,
per culpa d'uns homes
sense vergonya ni moral
que han arribat a vendre's
aquell logotip ancestral.

El que no podran minvar,
és la força espiritual
dels nets del ideal,
generació a generació,
a través de l'història
d'aquesta nació
que no quedarà en plor,
doncs seva és l'història
i seva la raó.

I una nova albada
sorgeix del vell crepuscle,
homes i dones valents
i plenament conscients
de no ser res si no s'és poble.

De que només amb sacrifici
i un esforç immens,
podrem assolir
allò que desitgem,
que somniem i anhelem,
allò pel que lluitem,
que no és res més
que simplement ésser.

"Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble,
de no ser res si no s'és lliure"

dissabte, 4 d’abril del 2009

Homes de poca fe
que vagen pel carrer,
encaputxats i encadenats
sense saber ben be perquè.

S'agenollen als altars
i carregen creus gegants,
segueixen rituals
de fa cent, de fa mil anys.

I tot és manca de fe
en la força de la mà,
en la força del humà.

I tot és manca de la fe
que busquen en la creu,
on no hi és, doncs no hi és Déu.

hi ha Son

Mar blau,
immensitat de gràcia blava
envoltada d'un cel pigallós d'estels vivents,
que interactuen entre els rajos ondulencs.

Ien l'últim moment
caus sobre mi i hem porta el vent
simple i dèbil que ja coneixem...
ans no m'hi atreveixo i es dissol sense més.

Ja no hi ha temps,
aquell segon s'ha evadit
i jo l'he perdut, com sempre
perquè no m'hi he atrevit

divendres, 3 d’abril del 2009

En ment

-I què és un error?
-li preguntà la veu al home-
-el home espantat, no va saber què respondre-
-És un tresor.
-l'ajudà la veu al home-
-Un tresor?
-es preguntà-
-Si, una oportunitat de millorar la teva glòria.
Tot mirant per la finestra
observo el clar crepuscle roig,
que de tanta tanta pressa
ja ningú se'l mira amb goig.
El cel tapat
pels núvols del avui,
donen al dia un grisenc matís.

L'horitzó,
llunyà com el destí,
ara al final del llarg camí.

I la terra
feta amb pressa,
te bitllet per a morir.
Casa meva, un altre cop
notícia d'amargor, de solitud
de derrota i d'abandó...

Casa meva un altre cop
notícia de grandesa
de saviesa inqüestionable,
d'explanades, de mots plenes
que s'amaguen i es confonen...

ja torno a ser a casa:
allà on hem vacuno amb dosis del que trobo,
allà on es fa patent tot allò que hem manca i ploro.