Tot és en tot, i el cicle recomença
cada vegada que el desig detura
l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.
Tot és en tot, delimitat, tangible,
i a poc a poc, amb mots de cada dia,
pot concretar-se en signes, en paraules.
Miquel Martí i Pol

dijous, 4 de novembre del 2010

Qui sap què?

-Que què?
-res, res...
-què? que tu.. potser?
-potser que sí.
-ah, doncs què vols... si tu...
-...què?
-res, res...
-ah.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Per ara.

No caigueu en l'error de donar per oblidat aquest blog.
Avui us deixo aquesta magnífica cançó d'en Roger Mas,
versionant Verdaguer, i aviat prometo algun nou poema.

dimarts, 4 de maig del 2010

Petita Roella

T'imagino a voltes Roella,
enllaçada a la meva mà vers les ones,
esdevenint en unió part de la mar serena
i un amor sense temps ni lloc, ni sorra ni hores.

Vora el mar, sembrarem eixes hores
serena harmonia de pau i d'estima
fent-nos amos de totes les formes,
ignorant el passat i posseint-nos la vida.


Sé, però, petita Roella,
que tot el que somniï
i els versos que inventi,
restaran vans en la meva memòria.




Bones a tots i totes, desprès de molt de temps actualitzo penjant un dels poemes que, tant pel que diu com pel que fa al nivell poètic, més m'agrada de tots els que he fet.
Avui us deixo deixant-vos una cançó per que en gaudiu mentre jo intento no estavellar-me i franquejar murs de la vida. Apa, fins la propera i gràcies pels que, de tant en tant, passeu per ací.

">

divendres, 2 d’abril del 2010

Sents el pes de la soledat
recaient sobre el teu cos exhaust,
el batec somort del cor,
i el crit dels talons abrusats;
els ulls sufocats, pel mar
salobre, humiliant-te.

Terra enllà,
lluny de la sorra que et colga els peus,
vaixells governats per senyeres teixides
deriven errants cap a la mort de l'oblit.
Ensenyes vidrioses que foren vivaces
clamant il.lusións, amistats i esperances.

Ensenyes tacades pel pols de l'enyor,
pres en paratges recòndits, llunyans;
aliens d'un present que anhela passats.

Ensenyes hissades en nom d'il.lusións
que clamen, que criden, que bramen potsers.
Ensenyes hissades en nom del futur,
incert i dubtós, profús o feréstec.

dijous, 18 de febrer del 2010

No conec les lleis de la física
ni em subjecto en la gravetat.
No em demanis el mapa de la vida
ni l'equació de la mentida i la veritat.

Tanmateix escric al·legories
pretenent alguna realitat,
tanmateix cerco les brides
de la nit i el dia, el present i l'eternitat.

Oh me!, oh life



Us presento al senyor Walt Whitman, poeta nord-americà nascut l'any 1819.
Avui he decidit compartir aquest poema amb vosaltres, i estic segur que us agradarà, tot i que només he trobat la traducció en castellà i que a més, dubto que aquesta sigui la correcta estructuració del poema.


Oh me!, oh life!

O ME! O life!... of the questions of these recurring;
Of the endless trains of the faithless—of cities fill’d with the foolish;
Of myself forever reproaching myself, (for who more foolish than I, and who more faithless?)
Of eyes that vainly crave the light—of the objects mean—of the struggle ever renew’d;
Of the poor results of all—of the plodding and sordid crowds I see around me; 5
Of the empty and useless years of the rest—with the rest me intertwined;
The question, O me! so sad, recurring—What good amid these, O me, O life?

Answer.

That you are here—that life exists, and identity;
That the powerful play goes on, and you will contribute a verse.




¡Oh, mi yo! ¡oh, vida! de sus preguntas que vuelven,
del desfile interminable de los desleales, de las
ciudades llenas de necios,
de mí mismo, que me reprocho siempre
(pues, ¿quién es más necio que yo, ni más desleal?),
de los ojos que en vano ansían la luz, de los objetos
despreciables, de la lucha siempre renovada,
de lo malos resultados de todo, de las multitudes
afanosas y sórdidas que me rodean,
de los años vacíos e inútiles de los demás,
yo entrelazado con los demás,
la pregunta, ¡Oh, mi yo!, la pregunta triste que
vuelve - ¿qué de bueno hay en medio de estas
cosas, Oh, mi yo, Oh, vida ?
Respuesta
Que estás aquí - que existe la vida y la identidad,
Que prosigue el poderoso drama,
y que puedes contribuir con un verso.

dimecres, 10 de febrer del 2010




Ara feia temps que no penjava un poema de la meva pròpia factura, però és que últimament sigui pel que sigui la meva producció és pobra en quantitat i qualitat.
Amb tot, avui us deixo un poema que crec que és prou decent com per ser mostrat.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Txema Martínez



A vosaltres,
que m’heu esbudellat, que heu censurat
tot el que no sabeu de mi,
que m’heu seguit en la nit més insomne,
que heu pretès enterrar-me. A vosaltres,
que m’heu jutjat pel forat d’un anell
sense dit, que heu entrat a casa,
m’heu estripat els llibres, m’heu obert
les cartes i m’heu pres tot el que tinc. A vosaltres,
que no enteneu qui sóc ni ho entendreu
esquarterant-me els vicis i l’orgull,
els secrets i la meva confusió.
A vosaltres us dic
que és tot vostre, emporteu-vos-ho.
Aquí no hi ha el que desitgeu. Aquí
no hi ha
remordiment

Del llibre: La nit sense alba

dimecres, 20 de gener del 2010

Màrius Torres

Desprès de tantes entrades, hom -jo, qualsevol- pot preguntar-se perquè aquest blog, a mans d'un lleidatà, no pot oferir res d'un poeta com és Màrius Torres.
I ja em perdonareu, però he d'acceptar -no sense cert enrogiment de les galtes- que no conec gens qui va ser Màrius Torres ni la seva poesia.
Amb tot, després de llegir-ne alguna cosa, us deixo ací dos poemes, un dels quals musicat per Lluís Llach.



Poetes, com l’arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.

dijous, 14 de gener del 2010

Mixeta

Intimarem en actes clandestins i sense nom,
ens besarem les galtes, en metàfores embolcallades
amb paper de quadres tímids;
esperonarem les brases sota la pluja del temps,
fins que la seva dalla ens marqui
indefensos, sense escut,
i ens faci cendres per record.

Gaudim-ne ara del avui,
que el futur és demà
i tots dos ho sabem,
no ens trobarem més enllà
i no existeix un serem.

dimarts, 12 de gener del 2010

Blaise Pascal

Res és tan insuportable per a l'home com estar en ple repòs, sense ocupacions, sense distraccions, sense constància, sense emocions. El domina aleshores una sensació de buidor, d'impotència, i cau en la malenconia i l'avorriment.

dissabte, 9 de gener del 2010

Cadillac Solitario

Sempre he pensat que, si per ventura existís la reencarnació, si fos cert que hi ha més d'una vida, - que també són ganes de patir...- de ben segur que jo vaig ser un rocker dels 70/80.
És una època que em crida enormement l'atenció en tots els sentits: social, polític, cultural.. i sobretot musical, que em genera una espècie de melangia, com quan hom en fer-se gran evoca la seva joventut i rememora amb nostàlgia els millors moments de la seva vida.
Malauradament no vaig poder viure aquells anys i la veritat és que em sap greu, m'hauria agradat i penso que hauria sabut o pogut gaudir més d'aquests anys que ara visc.

dimarts, 5 de gener del 2010

Sóc dins teu

Sóc tot allò que no has fet. Les promeses que vas aixecar en fals, les voluntats que mai van reeixir. Jo sóc els llocs on no has anat mai malgrat que cada any ho desitjaves amb fervor, les persones que no has conegut, els sentiments que no has sentit. Sóc l'escalf perdut que no retrobaràs, la pell de gallina, els ulls plens de llàgrimes bones, les empremtes que no deixaràs enlloc i per les quals ningú ha de perseguir-te. Jo sóc el teu negatiu.

En la foto de l'any, quedes igual que sempre: els mateixos trets d'un mateix fons, cada dia més raspallats. El mateix marc que feia de marc a tots els marcs anteriors, amb algun detall de modernor dissimulat, potser una cara nova a prop, fruit de la conjuntura, o una rialla improvisada de real felicitat, però el fons és sempre el fons, el teu, el que s'alimenta de les coses que encara no has fet i que no faràs, a pesar dels teus esforços per canviar el que de tu no agrada.

És una imatge en què jo puc parlar sense parlar, perquè en el temps sóc i seré les teves frustracions, els teus anhels i vicis inderrocables. Sóc tant el que no has fet mai com el que maldes per no fer i tanmateix fas: deixar enrere el tabac, les perversions sentimentals, la fabricació de nostàlgies d'un futur de plastilina. Per molt que t'ho marquis en els nous designis, allò que has estat fins ara t'encalçarà fins a atrapar-te, perquè en res hi ha volta enrere, i allà estaré jo, dins de tu, a foc roent, foradant cada aspiració que estigui a punt de solidificar-se.

Jo mateix, el que no té nom, podria ser un més en els teus llistats de consideracions anuals. Matar el que et mata. Deixar de sentir la por que atorga la teva pròpia i intensa covardia per escometre les més altes empreses, prou dignes dels teus mereixements, que són multitud. Però com que no només sóc el que sóc i el que seré, sinó tot allò que he estat, que vaig ser (que has estat, que vas ser), doncs llavors tot se't fa més difícil, perquè les coses que vas estar a punt de fer i no vas fer, la persona desitjada que no vas besar, la copa que no vas beure, l'amic que no vas ajudar, aquella feina negligida, totes les coses arriben fins avui per fer-te mal però també per bressolar-te, com un coixí d'experiències que t'ensenyen el camí que has de seguir, d'ara endavant. No pots equivocar-te. Jo sóc dins teu.

Txema Martínez
, 5/01/10 Diari Segre