Tot és en tot, i el cicle recomença
cada vegada que el desig detura
l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.
Tot és en tot, delimitat, tangible,
i a poc a poc, amb mots de cada dia,
pot concretar-se en signes, en paraules.
Miquel Martí i Pol

dijous, 26 de febrer del 2009

La meva rima ja no sona,
per moltes voltes que li dona,
digues, tu, deessa Brigit:
perquè ve i va com si fora simple moda?

Ajudam a collir de l'arbre poesia,
vull gaudir de sa agredolça melodia,
notar a les entranyes la picor de ses estrofes
i poder contemplar la bellesa de ses rimes.

Avui tinc ganes d'expressar-me

Avui tinc ganes d'estimar-te,
tot alhora, d'abraçar-te,
mirar-te als ulls i sense més, declarar-me.
Avui tinc ganes d'expressar-me...

On ets noia sense rostre?
si et busco en els llibres,
o
si et busco pels carrers...
ets efímera, invisible.
Una oportunitat, només una oportunitat
i rebràs de mi més del que jo mateix puc imaginar.
Però el teu pou, cobert de glaç ivorià,
segueix inexpugnable, com Troia sens cavall.

Mira'm, somriu-me
i permet-me endinsar-me
en el més profund graó de la teva cristallina essència.
Imagina't tot un pou de ferm glaç,
una noia de somriure escàs...
Així és la noia que m'impulsa i que m'inspira
i que fluix i dèbil,
el vent d'Eros no hem permet.

dijous, 19 de febrer del 2009

Miquel Martí i Pol

He de dir que no conec massa l'obra d'en Martí i Pol, doncs tot just m'inicio en el camí de la poesia, però si hi ha algun poeta que m'ha impressionat per la seva facilitat de materialitzar complicats conceptes en senzills versos i pel seu coneixement de la vida, sens dubte, és ell, en Miquel Martí i Pol.
Aquí en teniu un tast, que de fet, només és una gota del brou d'una gran caçola, un brou, del qual hem temo, mai en tindré prou.


Tot és en tot, i el cicle recomença
cada vegada que el desig detura
l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.
Tot és en tot, delimitat, tangible,
i a poc a poc, amb mots de cada dia,
pot concretar-se en signes, en paraules.


dilluns, 16 de febrer del 2009

Amb la intenció més clara i sincera:

-A LA MERDA

dijous, 12 de febrer del 2009

Com a pròleg del plaer,
sento el cant dels teus talons,
un sonet intermitent,
insistent i persistent.

Servents del sotsconcient,
els meus ulls viatgen amb el vent,
i és en aquell moment,
quan el cor se'm posa a cent.

El teu pèl de formes ondulades,
m'enlluerna ja a cent passes
i el meu cor no resisteix,
que pel meu cantó no passes.

pro tranquils, per no morir se'm torna boig,
doncs cap noia hem produeix més goig,
que la de natura posseeix pèl-roig.

Jo vinc d'un silenci, de Raimon.


Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenem
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
per identitat!

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i moolt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.
Setze nits fosques i clares
son les llargues hores,
que endinsant-me en l'univers,
enlluernat per la clara lluna,
penso en les estones
que un dia van ser nostres.

Tu i jo,
sols, en aquella plaça on et vaig conèixer
Tu i jo,
en aquells foscos graons on no hem vas merèixer
Tu i jo,
entre gemecs metàl·lics de plaer
i tu i jo,
quan els teus petons ja no hem van voler.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Nena, no ploris
que avui la lluna balanceja el teu bressol,
Nena, no ploris
que avui el sol et segueix petonejant amb el seu foc.

Omís cas has de fer,
d'aquells que tenen mala fe,
doncs els herois d'aquesta vida,
son els que viuen el dia a dia.

A temps de mitja nit

Una mirada de temor,
foc, por
odi, amor
angoixa, un xiuxiueig
dos paraules i un no res.
Sang, dolor
dos petons i un feix de roses,
un poema sense so
i una cançó sense mots.

I a la fi, només queden sentiments
d'efímera volatilitat,
que són esqueixats per un crit,
a temps de mitja nit.
Put a odi i bogeria,
un vent que hem fa sortir del cau,
put a rencor i malaltia,
un flaire que duu gravat un bon sarau.
La ràbia se m'esbomba
en forma de vers i estrofa,
l'odi se m'escapa
entre les escletxes de la boca,
impulsats per una màgia
que no és so ni tampoc prosa,
sentiments que al meu cor neixen
i que la dreta els dona forma.
No t'ho miris, noi de negre,
que mirant-te'ls s'engrandeixen
i desprès no hi ha qui estronqui
l'amarga sang de la revolta.

dimarts, 10 de febrer del 2009

Eco, de Joan Brossa.



—Explica'm, tu, què és el sol. —El sol.
—Explica'm què és la lluna. —La lluna.
—I per què en Pere plora amb desconsol?
—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

—I les muntanyes què són? I els estels?
—No són més que els estels i les muntanyes.
—I aquestes canyes? I aquestes arrels?
—Doncs no són més que això: arrels i canyes.

—I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
—Heus aquí
l'última forma de la saviesa:

Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.

dilluns, 9 de febrer del 2009

Noia de l'Est

De tez marchita lunar
y ojos verdeazulados como el mar,
como olas bravas, crujiendo en su resonar
y su pelo crespo, marrón crepuscular.

Quien de tu tuviera la sal
apósito tendría para siempre en su sangría,
pues ya nada le podría mal
y feliz, hacia la eternidad partir podría.

Tu, musa venusina del este
fíjate en el corazón roto éste,
que toda la poesía del mundo, al besar podría darte.

Tu, musa venusina del este
no te fijes en el roto corazón éste,
que solo besos y abrazos del más profundo amor puede ofrecerte.

Gaya es mor.

El cel banyat en flames,
la terra amarada amb sang.
Bombes al nord
mutilats al est
morts al oest
i al sud més trets.

Pots cloure les parpelles dels teus ulls
però el dolor del món continuarà enlluernant la teva ment
Pots obrir les llums de la teva raó
però la foscor del dolor continuarà envoltan-te amb horror

Miro al cel del futur, però el sol queda tapat
pel fum de les mentides del que ningú pot escapar
Miro al meu voltant, tot cercant sinceritat
però el fum de les mentides ofega tota veritat.