Tot és en tot, i el cicle recomença
cada vegada que el desig detura
l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.
Tot és en tot, delimitat, tangible,
i a poc a poc, amb mots de cada dia,
pot concretar-se en signes, en paraules.
Miquel Martí i Pol

diumenge, 26 de juliol del 2009

Nit de sanch, Jacint Verdaguer



Catalunya, Catalunya,
lo teu dia s’es fet nit,
i si ton present és negre
bé n’es mes l’esdevenir.
Lo blat de tos plans i rostos
y'ls arbres de tos camins,
un dia per altre's reguen
ab sanch de tos amats fills,
puix pertot arreu ne maten
los soldats del rei Felip,
com si'l ser de ta niçaga
fos lo més negre dels crims.
Mirades lascives s'imposen
com interrogants oberts,
oblidant un cop més
tot el que diguérem
i juràrem un cop
que no tornaríem a preguntar.

dijous, 23 de juliol del 2009

Ara necessito silenci,
que tots els sorolls i pensaments,
tots els dolors i sentiments
ara emmudeixin.

Necessito perdrem en la nit,
que la meva habitació esdevingui
caserna dels meus sentits
i atendre, simplement,
l'anàlisi del meu tot.

Em miro al mirall,
la meva figura
de sempre coneguda,
ja no és igual.

Ara em veig gran,
i no sabria dir com ni quan
he deixat de ser per estar essent,
ni perquè,
ni tan sols perquè
em veig ara com no era abans,
i jugo als possibles potsers,
potser per una variació corregida,
potser per una geometria madura,
potser perquè els ulls han deixat, tot de sobte
de ser primaris,
per assentir una fermesa desconeguda.

dimecres, 22 de juliol del 2009

M'esvaeixo jo, entre el pèlag indolent.

He comprés amb vosaltres
la filosofia del viure i l'ésser,
d'avançar sense trescar però amb passa persistent,
i tal com m'anunciàreu
no és fàcil mantenir-se ferm
en aquest viatge que tot just ara emprenc
i que em pesa, malauradament.

Són molts els arbres caiguts,
però són més les cadenes que em tiben i em deturen
les que m'intimiden e indoleixen
tot fent-me pesarós el sender projectat.

I s'esmuny amb celeritat, el vostre missatge,
entre les relles de la meva mà,
com m'esvaeixo jo, entre el pèlag indolent.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Paraules errants

Cloc els punys amb fermesa
en un clar acte de defensa,
intentant esvair la sal
que als llagrimals em pesa.

Sóc a mig camí de perdre l'esperança
avui, en aquesta nit de pluja,
de solitud i recança,
en que el major dels meus mals,
pren força i m'escomet
en forma de crisi isolada i ferotge,
salvatge, perversa i persistent
en tant que constant e indefugible,
ja sia en l'ara on en el temps.

I amb tot,
les meves paraules són imprecises e ignorants
a manca d'un mot perfecte e inexistent.

dimecres, 15 de juliol del 2009

Tancat en la meva cambra de moral
ja no en puc fixar ni el principi ni el final,
guaito en l'ombra, buscant brolls de claror
però és tant densa la foscor,
tan amarga i tenaç,
que jo mateix m'hi encadeno
i jutjo sense mots ni efectes
els actes que d'altres perpetuen
en les seves cambres refulgents.

Ara ja maleeixo el meu principi,
cimentat en base a certs discursos messiànics
que em disposaren en aquesta cambra inhòspita,
amb la qual lluito per derrocar.

He guardat, Guillem Viladot

"He guardat tots els somnis al celler
i he desat als armaris els objectes
de l'amor. He plegat tots els projectes
del desig i els designis del deler.

Sóc al mirall i veig que al seu darrera
s'han fos tots els camins insurrectes
que fan del cos amor, i els seus efectes
han passat de llum a brossa de re.

Cremo els mots que t'han dit tantes vegades.
A les parets penjo els palmells i els dits
que t'han tocat a glops. Alliberades

ara, les meves mans volen espai
on endreçar el dol i els seus convits:
temps de ningú junt amb terra de mai."

Guillem Viladot


dijous, 9 de juliol del 2009

Escac i mat

Escac i mat,
la partida ha acabat.

Ara que el joc ha finalitzat
em sento derrotat
i amb el nom malbaratat,
desterrat d'aquesta ignota societat,

on tot és incert
i poc és real,
on res resolut
i tot relatiu.

Un joc inexacte
sense norma ni pacte,
un joc de plors i dolors
que encalça les meves pors.

Somni

Somnio:

que dormo aferrat a la teva figura
amb el meu pit fregant dolçament el teu torç,
que et devoro tendrament
prenen-te suaument la cintura,
i ens estimem, al ritme del batec dels nostres cors.

Però només és això:

un somni, una voluntat platònica
que no té ni nom ni rostre,
una vulgar irrealitat fantasiosa
on tot és meu i res és nostre.