Ara necessito silenci,
que tots els sorolls i pensaments,
tots els dolors i sentiments
ara emmudeixin.

Necessito perdrem en la nit,
que la meva habitació esdevingui
caserna dels meus sentits
i atendre, simplement,
l'anàlisi del meu tot.

Em miro al mirall,
la meva figura
de sempre coneguda,
ja no és igual.

Ara em veig gran,
i no sabria dir com ni quan
he deixat de ser per estar essent,
ni perquè,
ni tan sols perquè
em veig ara com no era abans,
i jugo als possibles potsers,
potser per una variació corregida,
potser per una geometria madura,
potser perquè els ulls han deixat, tot de sobte
de ser primaris,
per assentir una fermesa desconeguda.