Tot és en tot, i el cicle recomença
cada vegada que el desig detura
l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.
Tot és en tot, delimitat, tangible,
i a poc a poc, amb mots de cada dia,
pot concretar-se en signes, en paraules.
Miquel Martí i Pol

dissabte, 2 de maig de 2009

( )

La línia mòrbida del gènere ens separa
sempre, sempre...

I vull plorar, i no puc plorar, no puc plorar!
les llàgrimes dels meus ulls són porugues
i resten en els llagrimalls, seques
com un desert,
un desert infinit sense cor ni sol
sense res,
buit, fosc i també sense nit
perquè ni la lluna em fa consol.

Hom pot viure així?
eternament sol?
voldria creure que si,
però al meu cor continua el plor
que acompanya, perpetu, el dol.

1 comentari:

sargantana ha dit...

fas be...no vulguis plorar !!