Tot és en tot, i el cicle recomença
cada vegada que el desig detura
l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.
Tot és en tot, delimitat, tangible,
i a poc a poc, amb mots de cada dia,
pot concretar-se en signes, en paraules.
Miquel Martí i Pol

divendres, 11 de setembre de 2009

Reflexió II



Avui he passat pel teu País Secret i t'he llegit dir que t'agradaria fugir. Que voldries caminar i caminar fins no poder-ho fer i llavors, continuar nedant fins l'extenuació. Que voldries agafar un tren o bé un avió i recórrer kilòmetres enllà, travessant meridians que no tenen destí, sense sàpiguer si vens del Sud o bé vas partir del Nord.
I t'entenc, t'entenc perquè ho sento igual, que voldria llevar-me i caminar. Sense mirar en rere, deixant pels capricis del destí amistats, lligams, pensaments, paraules i sobretot fragments vidriosos de mi mateix, romputs i amerats per una sang bruta i densa.
Deixaria tot això colgat d'indiferència i em perdria pels carrers buscant noves formes, nous rostres, olors innates, sensacions ignotes, sumptuoses imatges, cançons miserables... i a mi.
Em buscaria enfilant com de costum el carrer major, miraria atent a banda i banda, buscant rostres i explorant els seus ulls per comprendre què diuen els meus. En passar, veuria els aparadors cridaners i sotjaria l'interior preguntant-me per les respostes mentre em segrestaria l'esguard, temorós de ser descobert.
A poc del final del carrer, torçaria a la dreta per un carreró estret i amb escales, que en guanyar-ne l'alçada m'obsequiaria amb un dels racons més íntims i agradables de la meva Lleida. Allà, m'aturaria per gaudir de l'olor dels llibres vells, plens de saviesa, i divagaria entre ells, sense ancorar el pensament en cap, simplement percebent-ne l'historia.
I en sortir, em llençaria com un genet sobre cavall, galopant sense aturar-me, perdent les meves passes entre els coneguts carrers fins arribar als desconeguts camins que discorren pel meu interior, per descobrir-me a mi i versificar un nou món.


PS: Text dedicat al blog País Secret. Gràcies!

5 comentaris:

Pais secret ha dit...

És preciós el que dius. Convida a seguir-te per les cantonades, amb la seguretat que tu ni te n´adones i ets feliç fen-t´ho i t´alliberes de tot el que et fa mal.
Però pensa que fugint no se´n van les coses, les portes allà on vagis,encara que sigui a l´altra punta del món.
L´evasió o el somniar en el que ens agradaria va bé per seguir alimentant-nos;però sobreviure i remuntar només depèn d´un mateix. I estic segura que ho pots fer.
Gràcies de nou pel viatge.
Un petó

sargantana ha dit...

els he llegit tots dos de currue.
i es ben cert que hi han coses que ens segueixen sempre, de les que no podrem fujir mai.
pero el nostre cap i el nostre cor sempre restan lliures i son el que ens dona la força per seguir endevant
teniu el do de la paraula...sou afortunats!

petons a tots dos

El Deixeble ha dit...

Sargantana moltes gràcies per les teves paraules!

Pais secret ha dit...

Potser a mi no em toca dir-ho aquí, però crec que al Deixeble no li importarà que ho faci: Gràcies Sargantana, la teva alegria sempre s´encomana.

El Deixeble ha dit...

Tens tota la llibertat per dir el que vulguis País Secret, sempre sou ben rebudes.