Tot és en tot, i el cicle recomença
cada vegada que el desig detura
l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.
Tot és en tot, delimitat, tangible,
i a poc a poc, amb mots de cada dia,
pot concretar-se en signes, en paraules.
Miquel Martí i Pol

divendres, 8 de maig de 2009

Reflexio II

Avui, ara, em sento derrotat.
Tot és fosc,
tant fosc com la roba que em vesteix de baix a dalt,
i no veig cap llum que pugui mitigar aquest dolor.
Prou, prou!

Necessito una abraçada,
que algú manifesti que em duu al cor,
encara que sigui d'una manera superficial, efímera.
Vull plorar.

Vull plorar,
perquè em sento impotent, marginat, apartat
de la jove festa de l'edat,
i ja fa massa que és així,
i mai trobo el camí.

Només et tinc a tu Poesia, ets el que em fa valer,
el que possibilita que en mirar-me el reflex enmirallat dels ulls,
vegi alguna esplendor,
encara que sigui... corcada de foscor.

Ho engegaria tot a la merda,
però no puc,
pres de l'instint innat,que m'arrossega...
patèticament.

I posats a dir les coses clares:
Que bona que està la rossa del cantó!
que també escriu
i tampoc somriu.

Ho veieu oi? Patètic, és la condició humana.

1 comentari:

sargantana ha dit...

jajajjaj
em sap greu...perque no habia començat en broma...
pero..aquest final, m'ha sorpres!!!
un bes, deixeble