Tot és en tot, i el cicle recomença
cada vegada que el desig detura
l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.
Tot és en tot, delimitat, tangible,
i a poc a poc, amb mots de cada dia,
pot concretar-se en signes, en paraules.
Miquel Martí i Pol

diumenge, 1 de novembre de 2009

de nou en fals

Impotència de no poder tenir-te,
de no poder besar-te, de no poder escriure.
Impotència perquè no ens abraçarem i ho ploraré,
perquè vull escopir paraules i ara sembla que no en sé.

Que dur, de nou l'embat interior
de ràbia, d'impotència, frustració,
mes també em pesa l'oblit i l'abandó
que ara poesia, em claves ben a cor.

Ara, dins cremo i les flames s'enlairen
per ràbia, una ràbia injusta que senc.
Fred, molt fred, glaçant-me el cor
que poc a poc clivella, sense poesia ni amor.

2 comentaris:

Pais secret ha dit...

Aquest contrast de foc i gel que bull per dintre fa mal i revolta, però pensa que sempre és millor que
sentir que ets de pedra o de suro.
Mentre el sentis voldrà dir que ets viu.

sargantana ha dit...

a mes...es millor tenir i perdre que no haber tingut
;-)