No recordo les lletres del teu nom, ans per mi ets la noia perfecta,
el motlle precís i exacte on podria descansar tot el que sento,
que no és poc però que comença a ser ja vell.
Mirant el poster torçat de la meva habitació, no em ve a la memòria aquell magnífic concert, això si de cas es presenta més tard. No, tu, tu apareixes tal i com et conec: alegre, generosa, jovial, amable, agradable... amb els teus cabells rosos i els teus ulls clars, que son, al meu entendre, clars com l'aigua de la felicitat.
No entenguis que em vaig atiar, això és quelcom que el present m'explica com un fet utópic e irreal, però si que em vares impressionar, per com ets i perquè en un ridícul espai de temps, em vas descobrir coses que de mi ignorava.
I quina llàstima, quina llàstima que els nostres dies siguen tant llunyans, tot i que sospito que d'una altra manera, el poster simplement em duria de retorn al concert, que tampoc és poc.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Gracies per tot!
el teu blog em fa sentir moltes coses...
petons
Publica un comentari a l'entrada