Ara feia temps que no penjava un poema de la meva pròpia factura, però és que últimament sigui pel que sigui la meva producció és pobra en quantitat i qualitat.
Amb tot, avui us deixo un poema que crec que és prou decent com per ser mostrat.

Txema Martínez

A vosaltres,
que m’heu esbudellat, que heu censurat
tot el que no sabeu de mi,
que m’heu seguit en la nit més insomne,
que heu pretès enterrar-me. A vosaltres,
que m’heu jutjat pel forat d’un anell
sense dit, que heu entrat a casa,
m’heu estripat els llibres, m’heu obert
les cartes i m’heu pres tot el que tinc. A vosaltres,
que no enteneu qui sóc ni ho entendreu
esquarterant-me els vicis i l’orgull,
els secrets i la meva confusió.
A vosaltres us dic
que és tot vostre, emporteu-vos-ho.
Aquí no hi ha el que desitgeu. Aquí
no hi ha
remordiment

Del llibre: La nit sense alba

Màrius Torres

Desprès de tantes entrades, hom -jo, qualsevol- pot preguntar-se perquè aquest blog, a mans d'un lleidatà, no pot oferir res d'un poeta com és Màrius Torres.
I ja em perdonareu, però he d'acceptar -no sense cert enrogiment de les galtes- que no conec gens qui va ser Màrius Torres ni la seva poesia.
Amb tot, després de llegir-ne alguna cosa, us deixo ací dos poemes, un dels quals musicat per Lluís Llach.



Poetes, com l’arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.

Mixeta

Intimarem en actes clandestins i sense nom,
ens besarem les galtes, en metàfores embolcallades
amb paper de quadres tímids;
esperonarem les brases sota la pluja del temps,
fins que la seva dalla ens marqui
indefensos, sense escut,
i ens faci cendres per record.

Gaudim-ne ara del avui,
que el futur és demà
i tots dos ho sabem,
no ens trobarem més enllà
i no existeix un serem.

Blaise Pascal

Res és tan insuportable per a l'home com estar en ple repòs, sense ocupacions, sense distraccions, sense constància, sense emocions. El domina aleshores una sensació de buidor, d'impotència, i cau en la malenconia i l'avorriment.

Cadillac Solitario

Sempre he pensat que, si per ventura existís la reencarnació, si fos cert que hi ha més d'una vida, - que també són ganes de patir...- de ben segur que jo vaig ser un rocker dels 70/80.
És una època que em crida enormement l'atenció en tots els sentits: social, polític, cultural.. i sobretot musical, que em genera una espècie de melangia, com quan hom en fer-se gran evoca la seva joventut i rememora amb nostàlgia els millors moments de la seva vida.
Malauradament no vaig poder viure aquells anys i la veritat és que em sap greu, m'hauria agradat i penso que hauria sabut o pogut gaudir més d'aquests anys que ara visc.

Sóc dins teu

Sóc tot allò que no has fet. Les promeses que vas aixecar en fals, les voluntats que mai van reeixir. Jo sóc els llocs on no has anat mai malgrat que cada any ho desitjaves amb fervor, les persones que no has conegut, els sentiments que no has sentit. Sóc l'escalf perdut que no retrobaràs, la pell de gallina, els ulls plens de llàgrimes bones, les empremtes que no deixaràs enlloc i per les quals ningú ha de perseguir-te. Jo sóc el teu negatiu.

En la foto de l'any, quedes igual que sempre: els mateixos trets d'un mateix fons, cada dia més raspallats. El mateix marc que feia de marc a tots els marcs anteriors, amb algun detall de modernor dissimulat, potser una cara nova a prop, fruit de la conjuntura, o una rialla improvisada de real felicitat, però el fons és sempre el fons, el teu, el que s'alimenta de les coses que encara no has fet i que no faràs, a pesar dels teus esforços per canviar el que de tu no agrada.

És una imatge en què jo puc parlar sense parlar, perquè en el temps sóc i seré les teves frustracions, els teus anhels i vicis inderrocables. Sóc tant el que no has fet mai com el que maldes per no fer i tanmateix fas: deixar enrere el tabac, les perversions sentimentals, la fabricació de nostàlgies d'un futur de plastilina. Per molt que t'ho marquis en els nous designis, allò que has estat fins ara t'encalçarà fins a atrapar-te, perquè en res hi ha volta enrere, i allà estaré jo, dins de tu, a foc roent, foradant cada aspiració que estigui a punt de solidificar-se.

Jo mateix, el que no té nom, podria ser un més en els teus llistats de consideracions anuals. Matar el que et mata. Deixar de sentir la por que atorga la teva pròpia i intensa covardia per escometre les més altes empreses, prou dignes dels teus mereixements, que són multitud. Però com que no només sóc el que sóc i el que seré, sinó tot allò que he estat, que vaig ser (que has estat, que vas ser), doncs llavors tot se't fa més difícil, perquè les coses que vas estar a punt de fer i no vas fer, la persona desitjada que no vas besar, la copa que no vas beure, l'amic que no vas ajudar, aquella feina negligida, totes les coses arriben fins avui per fer-te mal però també per bressolar-te, com un coixí d'experiències que t'ensenyen el camí que has de seguir, d'ara endavant. No pots equivocar-te. Jo sóc dins teu.

Txema Martínez, 5/01/10 Diari Segre