Paraules errants

Cloc els punys amb fermesa
en un clar acte de defensa,
intentant esvair la sal
que als llagrimals em pesa.

Sóc a mig camí de perdre l'esperança
avui, en aquesta nit de pluja,
de solitud i recança,
en que el major dels meus mals,
pren força i m'escomet
en forma de crisi isolada i ferotge,
salvatge, perversa i persistent
en tant que constant e indefugible,
ja sia en l'ara on en el temps.

I amb tot,
les meves paraules són imprecises e ignorants
a manca d'un mot perfecte e inexistent.