Tot és en tot, i el cicle recomença
cada vegada que el desig detura
l'ocell del temps i en fixa bé la imatge.
Tot és en tot, delimitat, tangible,
i a poc a poc, amb mots de cada dia,
pot concretar-se en signes, en paraules.
Miquel Martí i Pol

divendres, 29 de maig del 2009

He seguit una il.lusió
en forma de fals estel,
un estel, de bombetes de 5 watts.

dimecres, 20 de maig del 2009

Jo creia que no podia estimar
fins que vas aparèixer en la foscor
assetjant-me l'ànima, furtant-me el cor,
i de sobte tot va començar.

Entre llàgrimes vaig pensar
que no era just ni encertat
que desprès d'eternitzar
la llarga espera, em sentís frustrat.

Han passat massa anys sense sentir,
sense amor ni passió
i ara no et sabria dir
si t'estim o és tot ficció,

en una eixelebrada cursa d'atracció
en que res és precís ni concret,
com un joc de cartes incert
on ens jugem a tot o res.

Entre llàgrimes vaig pensar
que no era just ni encertat
que desprès d'eternitzar
la llarga espera, em sentís frustrat.

Ara només desitjo tenir-te
entre els braços i abraçar-te,
que els teus llavis parlin als meus, i sentir-te
tan real com per poder estimar-te.

I tanmateix els dubtes fan eco en la meva ment
com el repic insistent d'un martell,
talment, com la carta d'un dement
aquest desllum brillant porta el teu nom per segell.

dimarts, 19 de maig del 2009

Aquest dolor
que m'ofega el cor,
em fa prémer les dents
en un inútil intent
d'esvair la frustració
i aplacar el plor.

Voldria sentir-te
ben aprop, i abraçar-te
amb amor i delicadesa,
convicció i fermesa,
segur del que sento
del que vull i penso.

Però no puc,
estic confós
i em sento absurd
en un món de sentiment obtús,
ple de dubtes i temors
que conjuguen amb les meves pors.

Tinc el cor romput
ennegrit i dolgut,
a mode de coral romput,
i no puc, no puc!
i t'enviaria sms
a mode de sos,
al més pur estil d'Ovidi i Estellés.

Amanda

Somnio
que ens vam abraçar,
onejant sobre la gespa,
enllaçant-nos mútuament,
cercant l'estima
que ens manca i planyem,
assedegats l'un del altre,
immersos en un desert
en que ens manca l'aire
i el sol ens ofega, incert
de si som reals o una ficció inexacta
sense cor ni cos ni ànima.

Tu i jo, Amanda,
som rius germans
quan ens besem les mans
o ens fitem els esguards.

Som rius paral·lels,
de naixements similars
i d'objectius sincers,

el teu curs, baixa suaument
amb il.lusió i sentiment
i tanmateix el meu,
és abocador de patiment...
cementiri d'il.lusió ardent.


dilluns, 18 de maig del 2009

A la Noia de cor robat

Ara el vent bufa suau,
m'acarona la pell
i em remena el cabell
mentre miro el cel clar i blau.

El sol em pinta el rostre
mentre passejo pels carrers de Lleida,
en una agonitzant recerca
de l'instant oportú per besar-te

D'aquell instant esperat
plorat, desitjat, somniat
en que tot s'aturarà i l'amor eixirà nat.

Un amor, eternament cercat,
i a la fi fet realitat:
-Vull estimar-te, noia de cor robat!

divendres, 15 de maig del 2009

M'entristeix,
em ratlle, com et diria a tu,
no et ratllis
em diria ella.
Però no ho puc evitar,
la tristor em dissol,
per dins
gota a gota em fa sagnar, dessagnar,
jo voldria córrer! córrer i plorar
altra volta...
perdre'm,
entre uns braços amables
o sentir-me acotxat per l'abraçada amiga.

Voldria estar amb tu,
besar-te i mirar el crepuscle
abraça'n-te, acabant on tu comences,
i tanmateix, no n'estic segur
de si et reclamo, o em sento sol.

dilluns, 11 de maig del 2009

Gran, gran... Quevedo.

Yo te enseñaré el mundo como es, que tú no alcanzas a ver sino lo que parece.

-¿Y cómo se llama -dije yo- la calle mayor del mundo, donde hemos de ir?

-Llámase -respondió- Hipocresía, calle que empieza con el mundo y se acabará con él; y no hay nadie casi que no tenga, si no una casa, un cuarto o un aposento en ella




Fragment de l'obra "Los sueños" de Francisco de Quevedo.

diumenge, 10 de maig del 2009

Potser arran de l'alba. Salvador Espriu - Raimon




Aprèn l'aspra lliçó
d'aquells que t'han portat
d'un fi batec el do
del vent de llibertat.

Recorda la fredor
d'un cor antic parat.
No sollaràs la flor,
el nom de llibertat.

Guaita de nits, pastor,
al prim son del ramat,
mantén l'alta cremor
del foc de llibertat.

Veig esplendors de mots
corcades de foscor.
Vulgueu nets camins clars
tots vosaltres i jo.

Brills de subtils paranys,
reclams freds de la por.
No tolerem enganys
ni vosaltres ni jo.

Dreçats en el llevant,
omplim la gran buidor
d'anys morts amb un nou cant:
tots vosaltres i jo.

divendres, 8 de maig del 2009

Reflexio II

Avui, ara, em sento derrotat.
Tot és fosc,
tant fosc com la roba que em vesteix de baix a dalt,
i no veig cap llum que pugui mitigar aquest dolor.
Prou, prou!

Necessito una abraçada,
que algú manifesti que em duu al cor,
encara que sigui d'una manera superficial, efímera.
Vull plorar.

Vull plorar,
perquè em sento impotent, marginat, apartat
de la jove festa de l'edat,
i ja fa massa que és així,
i mai trobo el camí.

Només et tinc a tu Poesia, ets el que em fa valer,
el que possibilita que en mirar-me el reflex enmirallat dels ulls,
vegi alguna esplendor,
encara que sigui... corcada de foscor.

Ho engegaria tot a la merda,
però no puc,
pres de l'instint innat,que m'arrossega...
patèticament.

I posats a dir les coses clares:
Que bona que està la rossa del cantó!
que també escriu
i tampoc somriu.

Ho veieu oi? Patètic, és la condició humana.

dimarts, 5 de maig del 2009

Sòrdida com a Termopiles

Res, no val res
la sòrdida i constant partida
que jugo contra el temps,
el desencís, el fracàs
la solitud i jo mateix.

Assalt rera assalt,
la meva ànima s'ennegreix
a cops que em blavegen el cor,
en una lluita a mort
contra tot,
contra el que sóc,
el que no sóc
i el que no puc ser.

Aquesta guerra és dolorosa,
i els meus enemics
tenen d'aliats el destí
l'infortuni i jo mateix,
un altre cop, i un altre cop...
a mort,
sense treva ni pietat,
poc a poc em vaig quedant
palplantat, rodejat
de les sagnants nafres del passat.


Gaudirem,
arrapats a les nostres mans
del passeig pels voltants del món,
tot observant un ametller
o un capvespre resplendent
a refrec d'algún roser.

I travessarem,
transversalment
l'immens espectre
dels nostres sentiments,
tot cercant-nos per sempre,
besant-nos desesperadament.

Al gran mestre

En els altars del poble
hi ha milers de noms
tots mes o menys amb rostre
i il·lustríssims dons,
però el meu altar personal
és presidit per tres bells mots:
Miquel Martí i Pol.

dissabte, 2 de maig del 2009

( )

La línia mòrbida del gènere ens separa
sempre, sempre...

I vull plorar, i no puc plorar, no puc plorar!
les llàgrimes dels meus ulls són porugues
i resten en els llagrimalls, seques
com un desert,
un desert infinit sense cor ni sol
sense res,
buit, fosc i també sense nit
perquè ni la lluna em fa consol.

Hom pot viure així?
eternament sol?
voldria creure que si,
però al meu cor continua el plor
que acompanya, perpetu, el dol.

divendres, 1 de maig del 2009

inexpressable




ara és això companys, és això..
roja ràbia i íntim plor.