Sents el pes de la soledat
recaient sobre el teu cos exhaust,
el batec somort del cor,
i el crit dels talons abrusats;
els ulls sufocats, pel mar
salobre, humiliant-te.

Terra enllà,
lluny de la sorra que et colga els peus,
vaixells governats per senyeres teixides
deriven errants cap a la mort de l'oblit.
Ensenyes vidrioses que foren vivaces
clamant il.lusións, amistats i esperances.

Ensenyes tacades pel pols de l'enyor,
pres en paratges recòndits, llunyans;
aliens d'un present que anhela passats.

Ensenyes hissades en nom d'il.lusións
que clamen, que criden, que bramen potsers.
Ensenyes hissades en nom del futur,
incert i dubtós, profús o feréstec.