Dona'm la mà, Joan Salvat Papasseit

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Tan Solo

"Y mi casa vuelve a arder
con todos mis trastos dentro
todos mis recuerdos
todas mis ilusiones
toda mi vida...
vacía de sensaciones"

Estopa, Tan solo

de nou en fals

Impotència de no poder tenir-te,
de no poder besar-te, de no poder escriure.
Impotència perquè no ens abraçarem i ho ploraré,
perquè vull escopir paraules i ara sembla que no en sé.

Que dur, de nou l'embat interior
de ràbia, d'impotència, frustració,
mes també em pesa l'oblit i l'abandó
que ara poesia, em claves ben a cor.

Ara, dins cremo i les flames s'enlairen
per ràbia, una ràbia injusta que senc.
Fred, molt fred, glaçant-me el cor
que poc a poc clivella, sense poesia ni amor.