Impotència de no poder tenir-te,
de no poder besar-te, de no poder escriure.
Impotència perquè no ens abraçarem i ho ploraré,
perquè vull escopir paraules i ara sembla que no en sé.
Que dur, de nou l'embat interior
de ràbia, d'impotència, frustració,
mes també em pesa l'oblit i l'abandó
que ara poesia, em claves ben a cor.
Ara, dins cremo i les flames s'enlairen
per ràbia, una ràbia injusta que senc.
Fred, molt fred, glaçant-me el cor
que poc a poc clivella, sense poesia ni amor.
diumenge, 1 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Aquest contrast de foc i gel que bull per dintre fa mal i revolta, però pensa que sempre és millor que
sentir que ets de pedra o de suro.
Mentre el sentis voldrà dir que ets viu.
a mes...es millor tenir i perdre que no haber tingut
;-)
Publica un comentari a l'entrada