Aquest dolor
que m'ofega el cor,
em fa prémer les dents
en un inútil intent
d'esvair la frustració
i aplacar el plor.

Voldria sentir-te
ben aprop, i abraçar-te
amb amor i delicadesa,
convicció i fermesa,
segur del que sento
del que vull i penso.

Però no puc,
estic confós
i em sento absurd
en un món de sentiment obtús,
ple de dubtes i temors
que conjuguen amb les meves pors.

Tinc el cor romput
ennegrit i dolgut,
a mode de coral romput,
i no puc, no puc!
i t'enviaria sms
a mode de sos,
al més pur estil d'Ovidi i Estellés.