Una burilla més cau en el cendrer,
és l'enèsima i en venen més..

La tristor ve guanyant en el capvespre
frustrat per la decepció que arriba,
el nou sol s'amaga entre els núvols
uns núvols persistents i plens de ràbia.

Ja ve, ja arriba la ràbia de mi mateix
del preu de ser el que sóc,
de donar-li el que es mereix:
molt més del que troba enlloc.

I jo.. jo ja no sóc enlloc
ni aquí ni en mi ni més enllà,
se m'escola l'il.lusió,
em venc a l'abandó,
quin sentit té mirar aquest horitzó?
És l'horitzó de la frustració,
del no-res, del sol tapiat,
és el preu de ser el que sóc.