El cel tacat e indecís del capvespre m'explica el futur, tot conjugant
amb les senyals de fum que provoquen els morts del meu passat,
que retornen a mi un cop més, un altre més
com un bumerang que per lluny que el llenci, fortament al vent,
s'esmuny entre els obstacles travessers i retorna a mi a galop del temps.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Potser és la melangia que en embarga els capvespres amb la seva daurada presència, quan la lluna i el sol es besen en un dolç i precís instant.
Llavors, tot mirant al cel ens poden venir records d'altres moments, d'altres sentiments...
Preciós com ens ho has descrit!
;)
bonic...molt bonic!
Publica un comentari a l'entrada