Com a pròleg del plaer,
sento el cant dels teus talons,
un sonet intermitent,
insistent i persistent.

Servents del sotsconcient,
els meus ulls viatgen amb el vent,
i és en aquell moment,
quan el cor se'm posa a cent.

El teu pèl de formes ondulades,
m'enlluerna ja a cent passes
i el meu cor no resisteix,
que pel meu cantó no passes.

pro tranquils, per no morir se'm torna boig,
doncs cap noia hem produeix més goig,
que la de natura posseeix pèl-roig.