Not as We.

Una dolça melodia, en forma de cançó
em fa escolar, en el més profund del cor,
el sentiment més efímer, tendre i dolç.
Sembla llevar per fi sorgint entre amargor,
tot el que és lluny, utòpic i aliè a mi.
Noto com poc a poc el cor asseca el plor,
aferrant-se desesperadament al dèbil bri d'amor.

I en acabar-se la cançó, miro al carrer
solitari i desert,
tal com les avingudes del meu cor,
fredes i orfes, sense nom, sense color,
i ho comprenc de nou: era tot una il.lusió.

not as we.

de la meva soledat.

Tu no saps l'immensa i persistent
de la meva soledat,
el fred, inapel·lable junt amb l'immensa foscor.
No pots comprendre el punyent dolor
de la meva soledat,
que m'ennuega els sentits, el sé i la raó.
Tu, no saps
de la meva soledat.

Miro la tele i veig fades descalces,
segueixo engolint la verdura
i no me'n puc estar de tornar a mirar.
És excitant.

Repica la daga afilada
en el cor per l'estimada.
Repica com l'eco de la soledat
persistent e incurable, sense pietat.
I fa mal, molt mal
saber-se ignorat,
sense límit ni mesura,
sense pietat
repica i repica,
abolint tota esperança.

Records punyents.

Una trista cançó
m'esmola els sentiments,
mentre la mirada, perduda en un racó
fa renéixer certs moments.

A voltes tot es detura,
i sentim en el més íntim
totes les nostres mancances,
fracassos i derrotes.
I plorem com el que som,
com homes grans,
com homes sols.

Els teus records m'interrompen,
perdut en el ball del solitari.

Recordo el teu somriure,
els teus ulls refulgents,
les teves dents ordenades,
el teu cabell recollit,
les teves mirades perdudes,
la teva maduresa infantil...

I recupero la frustració
en forma de dolça i trista cançó,
per no haver pogut fer-te meva,
per no haver sabut fer-me teu.

Rosalía de Castro

Ya siente que te extingues en su seno,
llama vital, que dabas
luz a su espíritu, a su cuerpo fuerzas,
juventud a su alma.

Ya tu calor no templará su sangre,
por el invierno helada,
ni harás latir su corazón, ya falto
de aliento y de esperanza.

Mudo, ciego, insensible,
sin goces ni tormentos,
será cual astro que apagado y solo,
perdido va por la extensión del cielo