No conec les lleis de la física
ni em subjecto en la gravetat.
No em demanis el mapa de la vida
ni l'equació de la mentida i la veritat.

Tanmateix escric al·legories
pretenent alguna realitat,
tanmateix cerco les brides
de la nit i el dia, el present i l'eternitat.

Oh me!, oh life

Us presento al senyor Walt Whitman, poeta nord-americà nascut l'any 1819.
Avui he decidit compartir aquest poema amb vosaltres, i estic segur que us agradarà, tot i que només he trobat la traducció en castellà i que a més, dubto que aquesta sigui la correcta estructuració del poema.


Oh me!, oh life!

O ME! O life!... of the questions of these recurring;
Of the endless trains of the faithless—of cities fill’d with the foolish;
Of myself forever reproaching myself, (for who more foolish than I, and who more faithless?)
Of eyes that vainly crave the light—of the objects mean—of the struggle ever renew’d;
Of the poor results of all—of the plodding and sordid crowds I see around me; 5
Of the empty and useless years of the rest—with the rest me intertwined;
The question, O me! so sad, recurring—What good amid these, O me, O life?

Answer.

That you are here—that life exists, and identity;
That the powerful play goes on, and you will contribute a verse.




¡Oh, mi yo! ¡oh, vida! de sus preguntas que vuelven,
del desfile interminable de los desleales, de las
ciudades llenas de necios,
de mí mismo, que me reprocho siempre
(pues, ¿quién es más necio que yo, ni más desleal?),
de los ojos que en vano ansían la luz, de los objetos
despreciables, de la lucha siempre renovada,
de lo malos resultados de todo, de las multitudes
afanosas y sórdidas que me rodean,
de los años vacíos e inútiles de los demás,
yo entrelazado con los demás,
la pregunta, ¡Oh, mi yo!, la pregunta triste que
vuelve - ¿qué de bueno hay en medio de estas
cosas, Oh, mi yo, Oh, vida ?
Respuesta
Que estás aquí - que existe la vida y la identidad,
Que prosigue el poderoso drama,
y que puedes contribuir con un verso.

Ara feia temps que no penjava un poema de la meva pròpia factura, però és que últimament sigui pel que sigui la meva producció és pobra en quantitat i qualitat.
Amb tot, avui us deixo un poema que crec que és prou decent com per ser mostrat.

Txema Martínez

A vosaltres,
que m’heu esbudellat, que heu censurat
tot el que no sabeu de mi,
que m’heu seguit en la nit més insomne,
que heu pretès enterrar-me. A vosaltres,
que m’heu jutjat pel forat d’un anell
sense dit, que heu entrat a casa,
m’heu estripat els llibres, m’heu obert
les cartes i m’heu pres tot el que tinc. A vosaltres,
que no enteneu qui sóc ni ho entendreu
esquarterant-me els vicis i l’orgull,
els secrets i la meva confusió.
A vosaltres us dic
que és tot vostre, emporteu-vos-ho.
Aquí no hi ha el que desitgeu. Aquí
no hi ha
remordiment

Del llibre: La nit sense alba

Màrius Torres

Desprès de tantes entrades, hom -jo, qualsevol- pot preguntar-se perquè aquest blog, a mans d'un lleidatà, no pot oferir res d'un poeta com és Màrius Torres.
I ja em perdonareu, però he d'acceptar -no sense cert enrogiment de les galtes- que no conec gens qui va ser Màrius Torres ni la seva poesia.
Amb tot, després de llegir-ne alguna cosa, us deixo ací dos poemes, un dels quals musicat per Lluís Llach.



Poetes, com l’arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.

Mixeta

Intimarem en actes clandestins i sense nom,
ens besarem les galtes, en metàfores embolcallades
amb paper de quadres tímids;
esperonarem les brases sota la pluja del temps,
fins que la seva dalla ens marqui
indefensos, sense escut,
i ens faci cendres per record.

Gaudim-ne ara del avui,
que el futur és demà
i tots dos ho sabem,
no ens trobarem més enllà
i no existeix un serem.

Blaise Pascal

Res és tan insuportable per a l'home com estar en ple repòs, sense ocupacions, sense distraccions, sense constància, sense emocions. El domina aleshores una sensació de buidor, d'impotència, i cau en la malenconia i l'avorriment.