A Lleida.

Encaro ara la Via Augusta de l'Ilerda d'avui.
Columna vertebral
o nucli vital, d'on brolla el bateg d'aquesta ciutat.
És dia de màgia reial, cinc de Gener,
causa del massiu formiguer
que omple llarg, ample i afores del carrer Major.

Aquesta Ilerda, estimada Lleida...

Serè, el pas em guia i els ulls em porten imatges
de realitat quotidiana. Res de nou.
Les llambordes mullades pel plovisqueig d'aquests dies,
el fred, ara indulgent, permissiu,
i botigues mensualment apàtiques, ara acolorides i apàtiques.
Canalla esvalotada
i pares pacients,
un avi futboler amb una voluta de paper mullada i el net,
parelles,
parelles d'amics
i grups d'amigues,
famílies i carrets amb infants o sense ells.
També algun comerç nou, desconegut,
que m'atura i em renya: quant de temps...
quant de temps
sense refer totes aquestes passes!

La Paheria oberta
esperant les cartes despistades dels nens dels nostres temps
i l'IEI mostrant els típics pessebres de Nadal.
L'home jubilat, que sempre es des de fa anys,
segut, allà a la terrassa o refugiat en el cafè.
També la catedral, la Seu Nova dic, de bellesa ineludible,
o l'agradable reencontre amb una nimfa d'ulls oliva i pètals foscos d'espiral...
i el color subtil, grisós i antic que és la nostra història.

La Poesia,
l'Antares,
el Genet
i la biblioteca,
el Genet,
l'Antares
i la Poesia.

Ara el carrer ja és buit. O quasi.
Tots a casa, o a sopar a cals tiets,
i la canalla entretinguda, tensa, nerviosa,
esperant la nocturna màgia d'aquest dia.

El camí ja està refet, retrobant-me amb la meva Lleida pròpia, íntima i personal.