A Lleida.

Encaro ara la Via Augusta de l'Ilerda d'avui.
Columna vertebral
o nucli vital, d'on brolla el bateg d'aquesta ciutat.
És dia de màgia reial, cinc de Gener,
causa del massiu formiguer
que omple llarg, ample i afores del carrer Major.

Aquesta Ilerda, estimada Lleida...

Serè, el pas em guia i els ulls em porten imatges
de realitat quotidiana. Res de nou.
Les llambordes mullades pel plovisqueig d'aquests dies,
el fred, ara indulgent, permissiu,
i botigues mensualment apàtiques, ara acolorides i apàtiques.
Canalla esvalotada
i pares pacients,
un avi futboler amb una voluta de paper mullada i el net,
parelles,
parelles d'amics
i grups d'amigues,
famílies i carrets amb infants o sense ells.
També algun comerç nou, desconegut,
que m'atura i em renya: quant de temps...
quant de temps
sense refer totes aquestes passes!

La Paheria oberta
esperant les cartes despistades dels nens dels nostres temps
i l'IEI mostrant els típics pessebres de Nadal.
L'home jubilat, que sempre es des de fa anys,
segut, allà a la terrassa o refugiat en el cafè.
També la catedral, la Seu Nova dic, de bellesa ineludible,
o l'agradable reencontre amb una nimfa d'ulls oliva i pètals foscos d'espiral...
i el color subtil, grisós i antic que és la nostra història.

La Poesia,
l'Antares,
el Genet
i la biblioteca,
el Genet,
l'Antares
i la Poesia.

Ara el carrer ja és buit. O quasi.
Tots a casa, o a sopar a cals tiets,
i la canalla entretinguda, tensa, nerviosa,
esperant la nocturna màgia d'aquest dia.

El camí ja està refet, retrobant-me amb la meva Lleida pròpia, íntima i personal.

Calma

Nit de fosca traïció

Qui sap què?

-Que què?
-res, res...
-què? que tu.. potser?
-potser que sí.
-ah, doncs què vols... si tu...
-...què?
-res, res...
-ah.

Per ara.

No caigueu en l'error de donar per oblidat aquest blog.
Avui us deixo aquesta magnífica cançó d'en Roger Mas,
versionant Verdaguer, i aviat prometo algun nou poema.

Petita Roella

T'imagino a voltes Roella,
enllaçada a la meva mà vers les ones,
esdevenint en unió part de la mar serena
i un amor sense temps ni lloc, ni sorra ni hores.

Vora el mar, sembrarem eixes hores
serena harmonia de pau i d'estima
fent-nos amos de totes les formes,
ignorant el passat i posseint-nos la vida.


Sé, però, petita Roella,
que tot el que somniï
i els versos que inventi,
restaran vans en la meva memòria.




Bones a tots i totes, desprès de molt de temps actualitzo penjant un dels poemes que, tant pel que diu com pel que fa al nivell poètic, més m'agrada de tots els que he fet.
Avui us deixo deixant-vos una cançó per que en gaudiu mentre jo intento no estavellar-me i franquejar murs de la vida. Apa, fins la propera i gràcies pels que, de tant en tant, passeu per ací.

">

Sents el pes de la soledat
recaient sobre el teu cos exhaust,
el batec somort del cor,
i el crit dels talons abrusats;
els ulls sufocats, pel mar
salobre, humiliant-te.

Terra enllà,
lluny de la sorra que et colga els peus,
vaixells governats per senyeres teixides
deriven errants cap a la mort de l'oblit.
Ensenyes vidrioses que foren vivaces
clamant il.lusións, amistats i esperances.

Ensenyes tacades pel pols de l'enyor,
pres en paratges recòndits, llunyans;
aliens d'un present que anhela passats.

Ensenyes hissades en nom d'il.lusións
que clamen, que criden, que bramen potsers.
Ensenyes hissades en nom del futur,
incert i dubtós, profús o feréstec.