Reflexió II

Avui he passat pel teu País Secret i t'he llegit dir que t'agradaria fugir. Que voldries caminar i caminar fins no poder-ho fer i llavors, continuar nedant fins l'extenuació. Que voldries agafar un tren o bé un avió i recórrer kilòmetres enllà, travessant meridians que no tenen destí, sense sàpiguer si vens del Sud o bé vas partir del Nord.
I t'entenc, t'entenc perquè ho sento igual, que voldria llevar-me i caminar. Sense mirar en rere, deixant pels capricis del destí amistats, lligams, pensaments, paraules i sobretot fragments vidriosos de mi mateix, romputs i amerats per una sang bruta i densa.
Deixaria tot això colgat d'indiferència i em perdria pels carrers buscant noves formes, nous rostres, olors innates, sensacions ignotes, sumptuoses imatges, cançons miserables... i a mi.
Em buscaria enfilant com de costum el carrer major, miraria atent a banda i banda, buscant rostres i explorant els seus ulls per comprendre què diuen els meus. En passar, veuria els aparadors cridaners i sotjaria l'interior preguntant-me per les respostes mentre em segrestaria l'esguard, temorós de ser descobert.
A poc del final del carrer, torçaria a la dreta per un carreró estret i amb escales, que en guanyar-ne l'alçada m'obsequiaria amb un dels racons més íntims i agradables de la meva Lleida. Allà, m'aturaria per gaudir de l'olor dels llibres vells, plens de saviesa, i divagaria entre ells, sense ancorar el pensament en cap, simplement percebent-ne l'historia.
I en sortir, em llençaria com un genet sobre cavall, galopant sense aturar-me, perdent les meves passes entre els coneguts carrers fins arribar als desconeguts camins que discorren pel meu interior, per descobrir-me a mi i versificar un nou món.


PS: Text dedicat al blog País Secret. Gràcies!