Desitjava estar amb tu.

Volia que fossis amb mi.
Volia que vinguessis, i passar la tarde junts.
Desitjava veure't i observar el teu somriure,
gaudir-te, abraçar-te i besar-te en una galta.
Volia prendre el teu cos i amanyagar-te,
olorar el perfum subtil de la teva pell.
Volia acaronar-te amb tendresa
i animar-te, i estimar-te, i que m'estimessis.
Potser volia besar-te,
i en acabat, sol, descobrir la teva olor impregnant la meva roba.
Desitjava estar amb tu.

'cause I'm feelin' blue

la incògnita de Bécquer
i el dubte cartesià.
No saps,
no dius.
Tristor envasada en l'univers i
pors i plors.
L'ens descontrolat,
"'cause I'm feelin' blue".

A Lleida.

Encaro ara la Via Augusta de l'Ilerda d'avui.
Columna vertebral
o nucli vital, d'on brolla el bateg d'aquesta ciutat.
És dia de màgia reial, cinc de Gener,
causa del massiu formiguer
que omple llarg, ample i afores del carrer Major.

Aquesta Ilerda, estimada Lleida...

Serè, el pas em guia i els ulls em porten imatges
de realitat quotidiana. Res de nou.
Les llambordes mullades pel plovisqueig d'aquests dies,
el fred, ara indulgent, permissiu,
i botigues mensualment apàtiques, ara acolorides i apàtiques.
Canalla esvalotada
i pares pacients,
un avi futboler amb una voluta de paper mullada i el net,
parelles,
parelles d'amics
i grups d'amigues,
famílies i carrets amb infants o sense ells.
També algun comerç nou, desconegut,
que m'atura i em renya: quant de temps...
quant de temps
sense refer totes aquestes passes!

La Paheria oberta
esperant les cartes despistades dels nens dels nostres temps
i l'IEI mostrant els típics pessebres de Nadal.
L'home jubilat, que sempre es des de fa anys,
segut, allà a la terrassa o refugiat en el cafè.
També la catedral, la Seu Nova dic, de bellesa ineludible,
o l'agradable reencontre amb una nimfa d'ulls oliva i pètals foscos d'espiral...
i el color subtil, grisós i antic que és la nostra història.

La Poesia,
l'Antares,
el Genet
i la biblioteca,
el Genet,
l'Antares
i la Poesia.

Ara el carrer ja és buit. O quasi.
Tots a casa, o a sopar a cals tiets,
i la canalla entretinguda, tensa, nerviosa,
esperant la nocturna màgia d'aquest dia.

El camí ja està refet, retrobant-me amb la meva Lleida pròpia, íntima i personal.

Calma

Nit de fosca traïció

Qui sap què?

-Que què?
-res, res...
-què? que tu.. potser?
-potser que sí.
-ah, doncs què vols... si tu...
-...què?
-res, res...
-ah.

Per ara.

No caigueu en l'error de donar per oblidat aquest blog.
Avui us deixo aquesta magnífica cançó d'en Roger Mas,
versionant Verdaguer, i aviat prometo algun nou poema.