( )

La línia mòrbida del gènere ens separa
sempre, sempre...

I vull plorar, i no puc plorar, no puc plorar!
les llàgrimes dels meus ulls són porugues
i resten en els llagrimalls, seques
com un desert,
un desert infinit sense cor ni sol
sense res,
buit, fosc i també sense nit
perquè ni la lluna em fa consol.

Hom pot viure així?
eternament sol?
voldria creure que si,
però al meu cor continua el plor
que acompanya, perpetu, el dol.